Ascens i decadència d’un model

Hi ha pocs dubtes que la crisi financera de l’any 2008 ha marcat el final d’una època. Sembla que les coses ja mai més seran iguals en el capitalisme mundial. Des del crack del 1929, el sistema econòmic internacional no havia viscut cap crisi comparable. El terrabastall financer no només s’ha endut per davant tres dels cinc principals bancs d’inversió de Wall Street, no només ha provocat una caiguda sostinguda de les borses, no només ha paralitzat el mercat interbancari i hareduït a mínims la liquiditat de les entitats financeres, és més que tot això: estem assistint al final d’un cicle econòmic que ha durat vàries dècades.

De fet, aquests mesos estem assistint al final del cicle neoliberal, una etapa de la història del capitalisme que va tenir com a pròleg la crisi del petroli dels anys setanta. El tret de sortida d’aquest cicle va ser l’arribada al poder de Reagan i de Thatcher, que van enterrar el keynesianisme que s’havia anat estenent com a filosofia econòmica arran de la crisi del 29 i que va assolir la seva plena hegemonia durant les dècades posteriorsa la Segona Guerra Mundial. Els acords de Bretton Woods eren un intent per organitzar l’economia mundial d’acord amb aquesta perspectiva keynesiana. De la mateixa manera que l’Estat assumia el rol d’estabilitzador econòmica escala nacional, el FMI s’encarregava de garantir l’estabilitat dels intercanvis monetaris internacionals.