Bona tarda a tots. Jo crec que, a mi, potser, m’heu donat el paper més difícil de tots, perquè no és explicar una etapa de la vida del Jaume, sinó intentar fer un repàs de la seva ideologia, i, sobretot, penso que, segurament, sóc el menys indicat de tots els amics que som aquí -jo també em considero amic del Jaume- perquè sóc el que havia passat menys hores amb ell, tot i que d’algunes de les hores que vaig passar amb ell de ben segur que me’n recordaré tota la vida. El que passa és que, com que estem aquí per amistat -com deia el president Rigol-, i l’amistat és altament imprudent, em lliuro, doncs, a aquest acte d’imprudència que és intentar fer un repàs, ràpid, de la ideologia del Jaume.

Jo, més que d’ideologia, del que m’atreviria és a parlar de les passions. Aquí sí que m’és relativament fàcil identificar tres grans passions en la vida del Jaume, que tots les tenim al cap, que són el catalanisme, el socialisme i el cristianisme. Aquests dies he estat rellegint un dels llibres que he trobat del Jaume a casa, que és aquell recull d’assaigs d’abans de l’any 1966 que es diu Problemes del nostre cristianisme. Hi podem reconèixer aquestes tres passions, però, a més, passions apassionades, i perdoneu-me la redundància fàcil, perquè jo crec que el Jaume era, entre moltes altres coses, un home apassionat.