A la meva escola Santa Anna
Hi ha un lloc mític en la vida de totes les persones. És un món fonamentalment lluminós, on el temps a penes existeix. Un món situat en un passat remot, del qual no està massa clar ni el principi ni el final. És aquest lloc que a vegades anomenem amb la paraula origen i, d’altres, amb la paraula infància.
En la meva memòria, les persones que sostenien aquest món i n’estaven al capdavant, tenien una certa dimensió màgica, perquè tot allò que tocaven les seves mans passava a formar part del continent del descobriment i de la novetat, del continent de l’aprenentatge. És curiós, perquè sembla contradictori. Per una banda, era un món on l’aprenentatge era constant, mai no s’aturava: un mateix s’anava fent cada vegada més savi, més conscient, més coneixedor del món i del perquè de les coses. En aquell món l’aprenentatge et canviava i cada any et feia més ric, ric en vida i en coneixement. Per l’altra, era un món sense temps, on tot d’alguna manera era sempre igual, on res mai no canviava.
