Començo per la conclusió, perquè voldria que la meva reflexió servís per justificar o, si volen, per demostrar la meva tesi, que és la següent: L’Estat del benestar serà Europeu o no serà. Vull que la meva reflexió sigui una demostració de la veritat que hi pugui haver en aquesta tesi. Per això dic que començo pel final: avanço ja d’entrada la meva conclusió final i la meva intervenció intentarà ser una explicació de tots els arguments que la sostenen.

Del que es tracta, d’alguna manera, és de reconstruir l’experiència del segle XX, però ara cal fer-ho en les condicions del segle XXI. Què vull dir? Molt senzill: la unificació europea, el procés d’integració europeu, no s’hagués pogut fer al marge de l’Estat de benestar. Hi ha alguns pensadors de pre i post guerra, per exemple un filòsof personalista com l’Emmanuel Mounier, que tenien molt clar fins a quin punt la integració europea i l’Estat del benestar són dues cares d’una moneda. La seva reflexió era: la Guerra Mundial, que comença com una guerra europea, es manifesta com una guerra entre estats europeus; però en realitat, sota d’aquest conflicte entre estats, el què hi ha és el col·lapse del capitalisme liberal. I per tant, cal superar el capitalisme liberal per evitar el conflicte entre estats. Si volem integrar els diferents estats europeus en una comunitat democràtica que aculli els diferents pobles d’Europa i que els permeti conviure pacíficament entre ells, aleshores hem de resoldre les causes del problema: hem de superar el capitalisme liberal i avançar cap a l’Estat del benestar, que és una versió més social del capitalisme. D’aquí que per a aquests pensadors que van viure la preguerra, la guerra i l’inici de la postguerra, l’Estat del benestar era vist com una de les condicions de possibilitat de la integració europea.