Dijous 31 de març, el Parlament de Catalunya va aprovar el Projecte de llei que permet l’adopció conjunta dels infants per part de parelles homosexuals, sempre que tinguin la seva convivència regulada d’acord amb la Llei d’Unions estables de parella. Fou una de les sessions més emotives a la Cambra des que hi ha el govern catalanista d’esquerres. La tribuna de convidats, ocupada per representants dels col·lectius i associacions de defensa els drets dels homosexuals i lesbianes -entre ells l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes, un grup de famílies tradicionals, heteroparentals, que lluiten pels drets de les famílies homoparentals-, va esclatar en aplaudiments i abraçades segons després de la votació.
Aquelles persones vivament emocionades, d’alguna manera els artífexs simbòlics d’aquest pas legal endavant, portaven anys lluitant per un dia com aquell. Els polítics, de fet, érem tan sols els notaris d’una reforma impulsada des d’una part de la societat civil, i que segons les enquestes compta amb el suport d’una part majoritària de la societat catalana. La diputada d’ICV, Dolors Clavell, va expressar molt bé el sentiment d’orgull institucional que respiraven molts diputats: “Estem delint per aprovar-lo, estem contents que avui això s’aprovi, ens hem mudat perquè això s’aprova avui”.
La finalitat primera d’aquesta reforma legal és protegir millor els drets dels infants adoptats. Aquesta és la principal obligació del legislador, si recordem que pel què fa a l’adopció el què cal protegir no és el dret de les persones o de les parelles a adoptar, sinó el dret de l’infant a ser adoptat.
A ningú se li escapa que actualment a Catalunya és legal l’adopció individual i també, òbviament, la possibilitat de tenir fills biològics fora de la institució matrimonial. Què passava fins ara amb aquells infants que eren adoptats per persones homosexuals de manera individual, però tenien una parella estable, legalment reconeguda per la Llei d’Unions estables de parella? En cas de defunció de l’adoptant, no tenien la possibilitat de continuar vivint amb l’altre membre de la parella, quan de fet les funcions de la paternitat havien estat exercides pels tots dos membres. El mateix succeïa amb aquells fills biològics que, sigui per mètodes d’inseminació o per mètodes naturals, vivien amb el seu pare o mare biològic i amb la seva parella legal, tot i que només aquell o aquella tenia el seu vincle amb l’infant reconegut per la llei.
És evident, per tant, que els drets dels infants adoptats per famílies homoparentals quedaran molt més ben protegits si l’adopció es pot fer de manera conjunta per part dels dos membres de la parella. A més, els informes científics dels que es disposa fins ara indiquen que els infants que creixen en famílies homoparentals són tan equilibrats des del punt de vista afectiu i tan madurs des del punt psicològic com els altres, i que l’orientació sexual dels pares no influeix per a res en la seva.
L’única manera d’invalidar la reforma que ha impulsat el tripartit seria prohibir per llei l’adopció individual, o derogar la Llei d’Unions estables de parella, o impedir per llei la procreació biològica dels homosexuals fora del matrimoni, cosa que no crec que ningú es pugui plantejar seriosament. Si no s’accepten aquestes tres modificacions reaccionàries -i, en el darrer cas, clarament inconstitucional- del nostre marc legal, aleshores la Llei que ha impulsat el tripartit passa a ser completament necessària, inevitable, si el que es vol és protegir efectivament els drets dels infants adoptats.
Perquè sempre hi haurà infants –pocs o molts, això tant és- que, siguin per mitjà biològic o per mitjà de l’adopció, tindran pares homosexuals que conviuen amb la seva parella, d’acord amb el que marca la Llei d’Unions estables de parella. I en aquest cas, el dret de l’infant, sense cap mena de dubte, estarà molt més ben protegit –i aquesta, repetim, és la primera obligació del legislador- si l’adopció és conjunta per part dels dos membres de la parella que si no ho és.