La crisi de l’estat és un fet indiscutible del nostre moment històric. L’estat no desapareix, però el nou context tecnològic, econòmic, social i cultural està modificant de manera profunda la seva naturalesa, les seves funcions i les seves capacitats. Avui l’estat ja no mana de la manera com havia manat durant la modernitat: el final del segle xx i el principi del segle xxi aboquen l’estat a un exercici «postmodern» del poder polític. I en el cas dels estats embarcats en la construcció d’un subjecte polític supranacional com és la Unió Europea (UE), aquest canvi de paradigma sembla encara més evident.

Si Catalunya esdevé independent, assolirà la categoria política d’estat justament en aquest moment de crisi, això és, de transformació de l’estat modern a l’estat postmodern. Com hem de veure aquesta circumstància: més aviat com una oportunitat o com un inconvenient? No suposa més aviat un avantatge que Catalunya esdevingui un estat postmodern sense haver estat mai, per si sola, un estat modern i, per tant, sense que hagi pogut incorporar els vicis i els tics propis d’aquesta forma política? No li serà més fàcil, a un eventual Estat català, fer la transició cap al nou paradigma?