La religió: amenaça o salvació dels valors moderns?
Els valors il·lustrats estan a la base del pacte social a partir del qual s’han construït les nostres societats modernes. Els drets humans, que serien la representació alhora moral i jurídica dels valors que presideixen la nostra vida col·lectiva, es fonamenten en la idea de la dignitat inalienable de les persones pel sol fet de ser-ho: aquest és el punt de partida de tota construcció axiològica de la modernitat. La llibertat de cadascú i la igualtat de tots no són més que les conseqüències ineludibles d’aquesta opció compartida pel reconeixement de la dignitat innegociable de l’ésser humá. Les principals ideologies modernes, el liberalisme, el pensament democrátic, i el socialisme, no són sinó variacions del trilema il·lustrat: llibertat, igualtat, fraternitat. Es tracta d’interpretacions, lectures i derivacions diferents -a voltes fins i tot oposades o incompatibles- d’aquests valors comuns.
Una situació estranya
Tanmateix, des de fa ja algunes dècades aquests valors -els “nostres” valors- es troben en una situació estranya, a voltes profundament paradoxal. Intentarem sistematitzar aquesta paradoxa dels valors actual de manera sintètica, tot i que desenvoluparem de manera una mica més extensa algun dels punts a tractar.
1. La postmodernitat i el relativisme. Si ens parem a pensar, els nostres valors segueixen sent moderns, però el paradigma cultural en el qual vivim ja no ho és. Ha el paradigma que sostenia uns determinats valors però tanmateix segueixen en vigor. La crisi de les ideologies i la postmodernitat no són només un invent: la nostra fe en el progrés ja no és la mateixa que abans, l’optimisme històric dels segle XVIII, XIX i bona part del XX és només una ombra del passat. La creença en una ideologia que emancipi d’una vegada per totes l’espècie humana, que permeti arribar al “regne de la justícia” ha deixat pas al relativisme ambiental. I, pel relativisme, ja se sap: no hi ha valors, no hi ha veritats morals, no hi ha principis axiològica que ens permetin discriminar, de manera universalment válida, quina és la frontera entre el bé i el mal, entre allò just i allò injust, etc. Primera paradoxa: valors moderns sobreviuen, en la base del nostre pacte social, com a fantasmes en un món que ha deixat la modernitat enrere.
2. El neoliberalisme. Tanmateix, amb la crisi de les amb la crisi de les ideologies, de fet, el què ha ocorregut en els darrers vint anys és que una de les ideologies modernes ha assolit, de manera aparentment espontània, l’hegemonia cultural -la importáncia de la qual per al canvi social Gramsci, entre d’altres, ens va fer entendre-. En efecte, el liberalisme es presenta avui no tant com l’única veritat a seguir, com l’únic projecte social a considerar. De fet, més que de liberalisme parlem de neoliberalisme des de la dècada dels vuitanta. Tot i que avui el projecte neoliberal está francament en crisi, de retirada, ha marcat una etapa important de la història recent. I durant aquesta època hem pogut constatar que ens trobávem, no davant d’una versió avançada d’una ideologia moderna, sinó davant l’exacerbació d’una part molt parcial -valgui la redundància- d’una de les ideologies modernes.
El neoliberalisme ha estat l’apologia del propi interès com a única guia de l’acció dels individus en societat, però sabem molt bé que el liberalisme clássic és alguna cosa bastant més complexa i respectable que no aquesta caricatura de l’egoisme racional. Així, en el neoliberalisme, l’individualisme, el materialisme possessiu, la maximització del propi interès, el paper del mercat com a principal regulador social, el consum i l’acumulació de riquesa com a objectius vitals s’han absolutitzat fins al punt de contradir de manera radical i flagrant els ideals il·lustrats. La justícia social basada en una mínima igualtat ha estat del tot oblidada en el projecte social del capitalisme globalitzat de finals de mil·lenni. Poc tenen a veure els principis i la moral del neoliberalisme contemporani amb els drets humans, cabalment considerats. I no hi ha valors il·lustrats al marge dels drets humans.
Sabem que el marxisme va néixer, en el seu moment, per denunciar allò que el liberalisme (econòmic) tenia d’hipòcrita: per posar de manifest la contradicció entre el sistema capitalista que el liberalisme instaurava i l’arrel il·lustrada del projecte liberal. Avui, de nou, és necessari posar de manifest la incompatibilitat entre el neoliberalisme i els valors que fonamenten l’Estat Social i Democràtic de Dret, més encara en la mesura que el neoliberalisme, com hem dit, és una versió reduccionista i interessada del liberalisme clássic.
Per altra banda, no está de més constatar que el neoliberalisme i la postmodernitat són, fins a cert punt, aliats naturals. Quan el relativisme postmodern diu no hi ha valors, no hi ha projecte, no hi ha progrés, no hi ha veritats morals universals, res més fácil que davant d’aquest “buit de sentit acabem comprant la idea que només existeix l’interès individual, que el consum és l’única font de sentit, i que el materialisme possessiu acabi per ocupar el lloc que abans ocupaven les “il·lusions modernes”. I aquesta i no una altra és la proposta axiològica que hi ha a la base del projecte neoliberal.
3. El neoconservadurisme. Si el neoliberalisme és, en certa mesura, una “conseqüència natural”de la postmodernitat, el neoconservadurisme n’és, d’alguna manera, una reacció adversa. Davant la fallida del projecte modern, que la postmodernitat certifica, aquí venen els neocon a oferir un nou relat, basat en la religió entesa d’una manera força pre-ilustrada o, si es vol antimoderna, la tradició. El neoconservadurisme és dogmátic: contra una postmodernitat que considera que les veritats morals no existeixen, els neocon estan persuadits de la seva vigència. I de quina manera! Els valors no només existeixen sinó que són, per dir-ho així, eterns i immutables, doncs són, en darrera instáncia, valors revelats. D’aquesta manera, la tradició (religiosa) que és la dipositária de la revelació es converteix en la font més clara de proposicions morals. En conseqüència, tan aviat poden anar contra “la moral” -entesa així, com “la moral” única i veritable- el matrimoni homosexual, com la recerca biotecnològica, el divorci, l’avortament sigui de la mena que sigui, etc.
Tanmateix, els neocon fan una curiosa combinació: si pel què fa a l’esfera privada, la moral familiar, sexual, a les costums comunitáries i també a la seva aproximació al món de la cultura són fonamentalment anti-moderns, pel què fa a la seva concepció de la societat són d’una modernitat aclaparadora: s’apunten sense cap mena de matís al model capitalista. En l’esfera pública compren de la modernitat allò més ambivalent: aquell sistema socio-econòmic que ha permès el més indiscutible progrés tecnològic que hagi vist mai la humanitat, però que ha traít de manera incontestable les promeses de la modernitat en termes de justícia social, d’emancipació, de fraternitat i de solidaritat. I no oblidem que la modernitat també és això. Bush fill seria una icona d’aquesta cosmovisió -si és que es pot dir, en propietat, que Bush fill tingui cosmovisió alguna-.
Aquesta curiosa combinació de capitalisme i religió tradicional provoca una obvia disfunció moral. Res millor per explicar-la que la frase d’un dels precursors d’aquesta escola, F. von Hayek, quan deia: “Hem de ser rudement egoistes en el mercat i dolçament afectuosos en la família, cobdiciosos en la feina i generosos a la llar…”. D’alguna manera, hi ha un cert cinisme neocon a partir del moment que defensen la tradició i ataquen el relativisme pel què fa a la moral que ha de regir la vida privada, però al mateix temps defensen la completa llibertat de mercat pel què fa a la vida econòmica.
Potser, més que cínic, el neocon sigui un esquema moral insostenible: perquè el mercat comporta una determinada cultura, la cultura del fast food, del tot incompatible amb la moral familiar basada en la tradició. La “cultura del mercat” té tal potència colonitzadora que acaba per fer que, també en l’esfera privada, els valors de la tradició siguin desplaçats per la lògica del consumisme. Així, del consum de béns i serveis es passa, en les societats occidentals on aquest procés de colonització ha calat més a fons, al “consum”de relacions humanes. Aquestes inèdites relacions afectives fast food, sense el capitalisme i la seva moral basada en l’individualisme possessiu, serien inexplicable. I res més lluny, si ens parem a pensar, de l’ideal familiar neoconservador, basat en una religió immune a la tradició crítica.
4. El fonamentalisme. De la mateixa manera com el neoconservadurisme pretén ser una reacció contra la postmodernitat -i malgrat que tots dos acaben per ser igualment funcionals al neoliberalisme-, aquest, el neoliberalisme també ha trobat, en els darrers anys, el seu adversari: es tracta del fonamentalisme anti-occidental. Hi ha una dialèctica perversa entre neoliberalisme i fonamentalisme que Benjamin R. Barber va descriure de manera brillant en la seva metàfora de “McWorld contra Jihad”.
El capitalisme genera uns vincles socials extraordinàriament “freds”: la interacció social, en aquest sistema, es produeix exclusivament d’acord amb la lògica de l’interès material. Deixa els individus a la intempèrie moral d’uns vincles socials reduíts exclusivament a l’interès i a l’individualisme possessiu, i a la intempèrie social d’uns mercats que, si no són regulats, soscaven la cohesió. La política progressista, al llarg del segle XX, va servir per abrigar a les persones d’aquest fred. Per mitjá de l’Estat del benestar, convertia als individus en ciutadans, en la mesura que els garantia una sèrie de drets socials, i el dret laboral convertia als treballadors en “ciutadans amb drets”a l’interior de les fábriques i de les empreses.
El mercat, tal i com funciona en el capitalisme, tendeix a afectar tota dimensió comunitária. Fa venir “fred”perquè trenca la cohesió i, per la mera via del consum i del progrés material, és incapaç de proporcionar significats i satisfaccions veritablement consistents. El mercat proposa una llibertat (econòmica) sense comunitat. L’Estat Social va ser capaç de generar, a través de les institucions democrátiques, uns certs vincles de solidaritat. Combina la llibertat amb la comunitat, creant uns vincles socials “càlids”. Tanmateix, avui aquest abric, amb el decalatge entre una economia global i una política nacional, abriga menys: la producció de sentit col·lectiu s’afebleix. El vent huracanat i gèlid d’un model de globalització neoliberal está tornant insuficient l’abric que proporcionava, fins fa a penes dues dècades, l’Estat social.
Avui existim més com a consumidors (sotmesos a les tendències de les modes cada vegada més globals), o com a treballadors (en una gran majoria dels casos, en un permanent estat de fragilitat i d’inestabilitat) que no com a ciutadans. Tanmateix, una societat només pot oferir uns pocs tipus de vincles básics. Podem participar-hi com a actors econòmics (com a consumidors, com a treballadors, com a estalviadors); com a subjectes polítics (com a ciutadans); i com a membres d’una comunitat cultural, una comunitat de sentit, identitária (ja sigui nacional, ètnica o religiosa). També aquesta darrers vincles (culturals, identitaris) serveixen per abrigar-se: també són vincles “càlids perquè ofereixen uns valors superiors, que van més enllá del propi interès individual, i una possibilitat de pertinença a una identitat col·lectiva.
Però el risc d’aquests vincles de pertinença és que es construeixin al marge de la llibertat: sovint, la identitat que ofereixen o bé es revelada (religió) o bé és heretada (nació). Poden arribar a ser profundament comunitaris, més que no els de la política democràtica, de l’Estat Social i de l’experiència de la ciutadania en la qual aquella es concreta. Proporcionen als individus una identitat i una biografia col·lectiva que, a priori, no está estrictament basada en la lliure adhesió. Per això, aquestes comunitats culturals, tan comunitáries, poden prendre formes desviades, que s’absolutitzen i acaben anul·lant tota llibertat. Aquests vincles, de tan cálids, poden acabar per cremar. Quan això succeeix, estem davant del fenomen del fonamentalisme (nacionalista, ètnic o religiós).
El fonamentalisme contemporani, ja sigui nacional o religiós, és en bona mesura una reacció defensiva d’aquelles societats que han vist com, amb la irrupció dels mercats globals, entraven en crisi els seus mecanismes de cohesió tradicionals. Si les societats que pateixen el “fred”de la globalització han recorregut al fonamentalisme, a l’abric de les pertinences culturals exarcerbades, és perquè no en tenien a má cap d’altre. A la “llibertat (econòmica) sense comunitat pròpia dels mercats globals, han oposat una “comunitat (cultural) sense llibertat”. Probablement no hagués estat així si la simbòlica pròpia de la ciutadania, de l’Estat democrátic i social, que fa compatibles “comunitat i llibertat no hagués entrat en una certa crisi d’inoperáncia. Si al mercat no se’l compensa des de l’esfera de la política, és l’esfera de la cultura (en formes probablement desviades) qui acabará per compensar-lo.
Com escriu Bauman, hi ha molts paísos en els quals “les comunitats religioses entren a realitzar les funcions d’un estat social que no ha arribat a néixer. Ofereixen protecció i solidaritat, les promeses més atractives de l’Estat social, però, a diferència d’aquest, ofereixen identitat, uniformitat i conformitat com a principals garanties de la seguretat. Proporcionen la “seguretat del grup una seguretat de la quantitat, del conjunt, en comptes de la xarxa protectora amb la que els creadors de l’Estat social esperaven impulsar la llibertat de moviment, la llibertat d’opinió i d’acció, i el valor d’arriscar-se. El fonamentalisme religiós creix en atracció i influència per l’absència d’altres proteccions seculars contra els perills de la vida en el casino global”.
Des d’aquest esquema básic, és relativament senzill interpretar alguns dels més dramátics esdeveniments que ha viscut la societat mundial en els darrers anys. L’11-S i la guerra d’Irak. El terrorisme d’arrel islamista seria una militarització del Jihad: el salt des d’un fonamentalisme que utilitza com a principal arma la confrontació cultural, ètica i religiosa, a un fonamentalisme que opta per la destrucció física. De la mateixa manera, l’unilateralisme militar dels EUa davant del problema d’Iraq, no seria sinó la militarització de McWorld: l’hegemonia econòmica occidental, pròpia del paradigma neoliberal, hauria quedat substituída pel neoimperialisme dels neocon, que intenta demostrar -amb èxit discutible- l’hegemonia militar del primer exèrcit del planeta.
Tot això ens confirma la necessitat de refer l’únic abric que pot protegir-nos del fred del capitalisme sense cremar-nos, que és la ciutadania. Necessitem vincles cálids, vincles de solidaritat i una comunitat en la qual reconèixer-nos. Però aquests vincles no s’han d’obtenir al preu de sacrificar la nostra llibertat ni la nostra individualitat, ni el nostre distanciament crític en relació a la nostra comunitat de pertinença. Una vincles així només els pot proporcionar la democrácia, quan es desplega fins a les seves últimes conseqüències i institueix un sòlid Estat del benestar, capaç de proporcionar una alhora protecció social i llibertats civils. Però, cada vegada més, aquest abric alhora “comunitari i lliure”només abrigará eficaçment si es reconstrueix a escala global. Si la democrácia vol abrigar-nos, ha de ser capaç de domesticar els mercats globals, és a dir, ha de ser capaç de protegir-nos del capitalisme actual en allò que té d’intempèrie. I això només és possible si posem sobre la taula la necessitat de construir un Welfare global: un abric talla “món”.
Si la icona que encarna la lògica neocon és Bush, la icona que més dramáticament encarna la lògica de Jihad podria ser, perfectament, el fonamentalisme terrorista de Bin Laden i Al Qaeda. Tanmateix, tot i que hi hagi una guerra oberta entre aquests dos món, entre aquestes dues lògiques, hi ha entre elles una afinitat innegable. Tots dos, al capdavall, fan de la tradició, de la religió dogmàtica i de la revelació la font de les seves veritats immutables i innegociables. Bush bombardeja Iraq perquè Déu li ha demanat, mentre Bin Laden ataca les Torres Bessones per mandat d’Alá. Estem en un esquema no idèntic, però sí similar.
De fet, la diferència entre el neoconservadurisme i el fonamentalisme és que, mentre que el primer és profundament pro-occidental -o, més ben dit, procapitalista- el segon és anti-occidental de manera integral i complerta. Els neocon somnien amb un món en l’esfera pública estigui regida de manera estricta i única per les lleis del mercat, mentre l’esfera privada estigui regida per l’Antic Testament —i encara interpretat d’una determinada manera-. Els fonamentalistes somnien amb un món en que totes les esferes, tant la pública com la privada, estiguin governades per la sharia i la seva interpretació dogmática i anti-moderna -que no és l’única possible, sense cap mena de dubte- dels preceptes dictats per Alá.
El fonamentalisme rebutja de manera frontal la moral consumista que, des del seu punt de vista, ofega les societats occidentals. En aquest sentit, fins i tot semblaria més coherent i més lúcid la barbárie fonamentalista que el cinisme neocon. Perquè els fonamentalistes saben bé que és impossible una vida privada moral amb una vida pública capitalista, que fa del consum i la riquesa l’única font de sentit. D’alguna manera, el seu projecte és més honest en tant que proposa que el dogma religiós s’imposi tant en la moral privada, sexual i familiar, com en la moral social, econòmica i política. No és un gran consol, però li dona, com a mínim, una capacitat crítica cap al neoconservadurisme que aquest encara no ha trobat ben bé la manera de replicar.
Què fem doncs amb els valors de la modernitat?
Sens dubte, la situació no està poc embolicada. Uns valors moderns sobreviuen en una etapa ja no moderna. Una ideologia d’arrel moderna -la neoliberal- acaba per trair de manera incontestable la utopia dels drets humans universals que ens va proposar la modernitat. El fonamentalisme i el neconservadurisme, al mateix temps que es declaren la guerra a mort, coincideixen en el seu rebuig -parcial o total- al projecte modern, als seus valors i al seu mètode crític.
Què poden fer tots aquells que volen seguir salvant els valors moderns -llibertat, igualtat, fraternitat- com a fonament del nostre pacte social davant d’això? La resposta no és fácil. D’entrada hauríem de posar-nos mínimament d’acord sobre què volem dir quan parlem de modernitat. Si per a la postmodernitat no hi ha veritat morals, i per al dogmatisme (ja sigui neocon o fonamentalista) la veritat és revelada i hi ha unes institucions (normalment religioses) que detenten el monopoli de la interpretació d’aquestes veritats revelades, com es posiciona davant el tema dels valors i de la veritat moral la tradició moderna?
És senzill de saber: la modernitat és la crítica. Contra el relativisme (postomodern) i el dogmatisme (premodern) la modernitat considera que la veritat moral existeix, que la podem conèixer. Però la seva font no és la revelació, interpretada d’una manera tradicional. La seva font és la raó i la seva capacitat per a reconèixer el valor de la llibertat humana, la seva capacitat per al diáleg i, per tant, per a la construcció col·lectiva dels nostres valors compartits. Valors amb valor universal -valgui de nou la redundància-. Què són els drets humans si no això? Sapere aude! (atreveix-te a pensar!), deia Kant que era la millor manera de definir la Il·lustració. I el pensament, des de Plató, sabem que es genera per mitjá del diáleg. La raó, per definició, és col·lectiva.
Habermas, el més clar neo-modern en vida, en el seu per reconstruir allò que de la modernitat no ens podem deixar perdre, que les nostres societats poden construir valors compartits per mitjá de l’ “acció comunicativa que la crítica i la raó, si som capaços de reconèixer la seva dimensió dialògica, segueixen sent una font inesgotable de valors morals col·lectius, de principis de justícia social, de normes públiques de convivència. Tanmateix, no ens podem quedar aquí: no ens podem conformar amb una reivindicació -que potser seria pròpia d’una mena de “fonamentalisme” modern?- de la modernitat, en una mena de reconstrucció habermasiana, sense prendre nota de tots els embats i totes les crisis que ha patit al llarg del segle XX i especialment de les seves darreres dècades.
Si la modernitat ha entrat en crisi, per alguna cosa serà. Cap procés cultural és gratuït. Un diagnòstic apressat de les causes d’aquesta fallida ja el van fer els metres de l’Escola de Frankfurt en la seva análisi de la Dialèctica de la Il·lustració: la modernitat ha fracassat perquè s’ha negat a sí mateixa. Perquè no ha estat capaç de complir amb les seves pròpies promeses. Ha dut el contrari del què n’esperávem: hi ha, en certa mesura, un continu entre la Revolució Francesa, Napoleó i el liberalisme del XIX, el crack del 29 i Hitler. Quina més gran negació de la promesa moderna que el nazisme? Per tant, la pregunta que queda sobre la taula és clara: per què la modernitat no va ser capaç de construir allò que pretenia. Li va faltar força per fer-ho?
Podria ser. I podria ser que, precisament, la força per estar a l’alçada dels nostres valors moderns requereixi, precisament, del concurs de la religió, entesa ara no com a codi petrificat per la tradició, no coma dogma administrat per les institucions religioses, sinó com a experiència de la realitat transcendent. “D’on treure l’energia per a un acte sense contrapartida?”es preguntava ara fa ja quasi un segle Simone Weil -la filòsofa francesa, inicialment agnòstica, socialista, de família jueva, convertida al cristianisme- a propòsit de l’imperatiu categòric kantià. Aquesta és la pregunta en la qual s’albira l’aliança natural entre la raó -i els seus valors il·lustrats- i experiència religiosa.
Mounier, des de la seva passió intel·lectual indubtablement cristiana, ho explicava molt bé: qui no ha entès el valor i la fecunditat del sacrifici no pot assumir els sacrificis que els nostres valors ens requereixen. No pot entendre que les renúncies que reclamen els valors -valors moderns com la justícia, la igualtat, el respecte a la llibertat aliena, la fraternitat- de fet no són pròpiament sacrificis, sinó experiències de la plenitud vital, de la humanització, de la veritable felicitat personal -una cosa diferent, més profunda i més espiritual, que el benestar-.
És interessant que -tot i que amb un llenguatge i unes intencions, si es vol, molt diferent- el propi Habermas és conscient d’aquesta aliança necessària entre raó laica i sensibilitat religiosa, per exemple quan diu: “Resta el fet que un ordenament jurídic liberal necessitará sempre de la solidaritat dels seus ciutadans com a font, i que aquesta font podria desaparèixer completament a causa d’una ‘secularització descarrilada’ de la societat.”
Avui sabem que la solidaritat té fonts pre-polítiques. Per aquesta raó, és fonamental que la cultura hereva de la modernitat, qu se seggueix reconeixent en els seus valors básics, sigui capaç de reconèixer els processos culturals i els espais socials en els que germinen i créixen els valors de solidaritat, llibertat i justícia social, és a dir, tots aquells valors que porten al compromís cívic i polític. L’estat, per ell mateix, amb de les seves institucions públiques i educatives, no pot proporcionar “els mitjans per la construcció i la reproducció de la solidaritat humana”. Com diu Habermas: “No basta el procés cognitiu per aconseguir que els continguts morals dels drets fonamentals es transformin en consciència”. Que coneguem els drets humans, el seu valor i la seva legitimitat, no garanteix que ens hi adherim de manera activa o que els respectem de manera inevitable.
Entendre i acceptar intel·lectualment els grans valors morals en els quals es basa un ordre social democrátic és una cosa, i fer-ne cas és una cosa diferent. Tanmateix, sense solidaritat difícilment pot haver-hi un autèntic Estat democrátic, composat per ciutadans lliures i iguals. Aquesta és la raó per la qual les fonts pre-polítiques de la solidaritat, si volem salvar el projecte modern i els seus valors, son un assumpte de gran importáncia. I les religions poden ser una font impagable de compromís amb els valors moderns, en la mesura que aquestes poden ser promotores de “sistemes motivacionals basats en la solidaritat i el compromís cívic”(Habermas).
Conclusió: no ens fem un galimaties
Hem intentat explicar de quina manera la modernitat, els valors del trilema il·lustrat, necessiten de la sensibilitat religiosa per tal de no sucumbir a la seva degradació, a la seva “dialèctica”perversa. El tema requeriria, sens dubte, molta més profunditat, reflexió i discussió. En aquestes págines n’hem fet només un tast. Tanmateix, el més important ara és que entenguem ben bé el sentit d’aquesta aliança productiva entre experiència religiosa i valors racionals. No ens confonguem: en la nostra perspectiva, que passa per una religió il·lustrada, i una nova modernitat amb inspiració espiritual (Trías), no es tracta que la religió ens digui quins són els valors, quines són les veritats morals.
Si ens reclamem hereus d’allò que la modernitat té d’insubstituíble és precisament perquè entre aquest llegat hi ha l’autonomia plena de la raó per trobar les veritats -tant científiques com morals-. No es tracta, per tant, que la religió ens expliqui el camí, perquè això ja ho fa la raó tota soleta, sinó que ens proporcioni forces per recórrer-lo. No que ens digui quins són els valors, sinó com fer-nos-ho per respectar, per estar a l’alçada, dels valors que la raó ens proposa.
Per què la religió hauria de tenir un paper específic en la resposta al com? Ja ho hem explicat, de la má de Mounier. Sense capacitat per a reconèixer “l’alegria”del sacrifici, no hi ha possibilitat per als valors. Perquè els valors només són possible si assumim els sacrificis que ens reclamen. I qui sinó l’experiència religiosa ens pot obrir la porta a comprendre i a conèixer aquesta “alegria”?
Aquesta és l’epopeia dels valors, al nostre entendre, en el nostre moment de la història de la cultura i de les societats, apassionant i decisiu, com tots els altres i tots els que han de venir. Es un diagnòstic -un mosaic- relativament complex, que bé podria semblar a estones contradictori. Però si es pensa detingudament no ho és en absolut.
És cert que hem dit que, davant la crisi de la modernitat, han aparegut dues reaccions de tipus religiós -d’una religió dogmática-, el neoconservadurisme i el fonamentalisme, que torpedinen la línia de flotació de la modernitat, integralment considerada -és a dir, com un projecte basat en la llibertat (cosa que els fonamentalistes rebutgen), que busca la justícia social (cosa que els neocon desestimen)-. Aquests dos projectes, de fet, neixen cadascun d’ells com a reacció davant dels suplents que la modernitat en crisi havia deixat a l’escenari: el neocon reacciona contra el postmodern, i el fonamentalista contra el neoliberal. Al mateix temps, hi ha un estret vincle entre el neocon i el neoliberalisme, i entre aquest i la postmodernitat, tot i que se suposa que aquesta és l’antítesi del primer. I hi ha una similitud estructural entre neocon i fonamentalisme, tot i que es facin la guerra i que el primer abraci un neoliberalisme que el segon rebutja.
Hem dit, doncs, que dos projectes de societat i dues concepcions dels valors que tenen la seva última ratio en la religió i la tradició revelada, són l’adversari davant el qual la modernitat -el projecte il·lustrat- podria sucumbir de manera irreversible. I hem dit, al mateix temps, que per salvar aquest projecte necessitem de l’ajuda de la sensibilitat religiosa, de la seva capacitat per a fornir “sistemes motivacionals”compromesos amb el valor de la solidaritat, de la igualtat i la fraternitat. Podria semblar contradictori però, insistim, no ho és en absolut. Per salvar la modernitat, tant del capitalisme cec per a la justícia, tan del neoliberalisme que proposa l’apogeu de l’individualisme materialista i possessiu, com de l’embat antimodern del fonamentalisme, necessitem una modernitat capaç de complir les seves promeses. I creiem que només una sensibilitat religiosa capaç de donar sentit -alegria- als sacrificis que l’acompliment dels valors moderns requereixen podrà permetre-ho.
Necessitem inspirar els nostres valors moderns: la llibertat, la igualtat, la fraternitat. I per fer-ho necessitem la “religió en el millor sentit de la paraula. Només podem reconèixer-nos com a “germans”(fraternitat) si ens reconeixem com a “fills”d’un mateix “pare/mare”(religió).
No hi ha cap contradicció, doncs, pensem, en la nostra análisi. A principis del segle XXI, a l’inici del nou mil·lenni, la religió se’ns apareix al mateix temps com la principal amenaça i la principal aliada del projecte modern. Dels valors en nom dels quals havíem d’assolir l’emancipació humana, la convivència justa, la realització i el sentit de la vida de cadascú. Per una banda, tenim davant una concepció de la religió que aspira a enviar la modernitat -parcial o totalment- a les golfes de la història. Per l’altra, una modernitat que reconeix en la religió la força que la raó, per sí mateixa, no pot proporcionar per a construir les seves utopies -que són, al capdavall, tan senzilles com la realització efectiva dels drets humans, de tots els drets humans, per a tothom-.
Per això, creiem que probablement el futur dels valors (socials) en el segle XXI es jugará en el camp de joc de la religió. Entre una religió que, objectivament, és adversária dels valors il·lustrats i de la modernitat, i una religió que precisament constata la necessitat dels valors moderns i al mateix temps la seva insuficiència per a sostenir-se a sí mateixos. I per tant, s’ofereix per a sostenir-los i salvar-los.
* Ponència de la I Jornada Valors i Compromís, celebrada a Mataró el maig de 2008.