Falta poc perquè els partits catalans visualitzin al Parlament la seva posició definitiva en relació al pacte fiscal. Aleshores sabrem si han pogut acordar un proposta consensuada, sobre quines bases i a quins partits inclou aquest eventual consens.
No és poca cosa que pràcticament tots ells comparteixin la premissa de partida: els ciutadans de Catalunya estem suportant a dia d’avui un dèficit fiscal excessiu i, per tant, injust. No cal insistir, per cert, que té tot el sentit del món calcular les balances fiscals d’una comunitat autònoma: tot i que els impostos els paguen els ciutadans i no els territoris, qui els gasta són les administracions autonòmiques, les quals, com tothom sap, són per definició de base territorial. Els detractors del concepte de balança fiscal territorial sempre s’enrecorden de qui paga, però s’obliden sempre de qui gasta.
Quin seria un nivell de dèficit just, no excessiu? Tot i que en aquest punt no hi ha un consens consolidat, no és impossible fer algunes aproximacions. Recordem, per exemple, aquell “principi de justícia” interterritorial que el president Maragall havia utilitzat en el seu temps: “Pagar per PIB i cobrar per població”. Els hisendistes ens assenyalen -no sense raons- que tècnicament no és el criteri més útil per dissenyar un sistema de finançament autonòmic i determinar el grau de solidaritat entre territoris. Però té la virtut de ser intuïtiu de cara al debat i la pedagogia pública. D’acord amb aquest principi, a Catalunya el 2011 li hauria tocat un dèficit fiscal una mica inferior al 4% del PIB. La meitat, si fa o no fa, del dèficit sofert entre el 2005 i el 2009.
A parer nostre, la proposta que surti del Parlament hauria de complir dues condicions fonamentals: que sigui justa i que sigui viable. En abstracte, es tracta de condicions tan òbvies que posar-hi objeccions sembla difícil, si no impossible. Però concretem més. Què vol dir, per nosaltres, una proposta justa? De manera molt resumida, tres coses: la més prioritària, que garanteixi la reducció progressiva del dèficit actual a la meitat; que compleixi estrictament amb el principi d’ordinalitat, i, no poc important, que asseguri l’autonomia real de la Generalitat en la recaptació i la gestió dels impostos que necessita per a les seves polítiques.
Què vol dir una proposta viable? Que tingui alguna possibilitat -per petita que sigui- de ser pactada amb l’altra part. Dit més clarament, que no contradigui de manera inapel·lable el marc jurídic vigent. En cas contrari, regalaríem al govern central un argument massa fàcil per rebutjar-la. I als partidaris catalans del xoc de trens, l’escenari desitjat.
Arribats fins aquí, doncs, un primer toc d’atenció: seria dramàtic que els catalans acabéssim traient la conclusió que una proposta efectivament justa no és en absolut viable o, dit al revés, que les propostes factibles mai podran assolir el grau de justícia que mereixem. ¿Estem realment condemnats a aquest dilema, que, si fos cert, seria insostenible?
Avui sobre la taula hi ha dues propostes que pretenen concitar el consens dels partits catalans. L’una, basada en els sistemes de finançament federals -els més habituals arreu del món-. L’altra, de tall confederal, inspirada en el concert basc -un model únic a escala internacional-. Quines són les diferències entre les dues propostes? Bàsicament dues.
Primera. En el concert, recapta tots els impostos una única Hisenda -que, en el nostre cas, seria la catalana-. En la lògica federal, hi ha una Hisenda per a cada nivell de govern -en el nostre cas, la catalana i l’espanyola- i aquestes Hisendes o bé recapten cadascuna la seva part dels impostos o bé, per no complicar la vida als ciutadans, recapten juntes tots els impostos per mitjà d’algun sistema de coordinació -per exemple, un consorci.
Segona. En el concert, la Hisenda que recapta paga una quota al govern central, que s’hauria de calcular a partir de dos conceptes: el cost dels serveis que presta l’administració central en aquell territori i una quota de solidaritat -si és un territori més ric que la mitjana de l’Estat-. En el model federal, les dues Hisendes es reparteixen els diferents impostos -ja sigui sencers o a percentatges- d’acord amb les competències que corresponen a cada nivell de govern, és a dir, respectant l’anomenat principi de suficiència.
Per començar, doncs, una primera veritat: no es tracta de dues diferències irrellevants, però tampoc porta gaire lluny exagerar-les més del compte.