El cas de VOX no fa res més que confirmar l’excepció espanyola

Quan en les eleccions generals del 10 de novembre passat Vox va donar la sorpresa i es va enfilar per damunt dels 50 diputats fins a convertir-se en la tercera força al Congrés dels Diputats, no pocs analistes van córrer a fer el diagnòstic següent: el mapa polític espanyol, finalment, s’homologa amb el de la resta de la Unió Europea. Espanya deixa de ser l’excepció d’Europa, políticament parlant.

Aquesta tesi, a primera vista, podria semblar òbvia. A la majoria de països de la UE, l’extrema dreta està en auge, com no ho havia estat des de la fi de la Segona Guerra Mundial, i els partits que canalitzen aquest pensament xenòfob, masclista, ultranacionalista i euròfob –per posar només alguns adjectius– estan obtenint uns resultats inèdits, inimaginables fa a penes una dècada. Sobren els exemples: el Front Nacional a França, AfD a Alemanya, Salvini a Itàlia, però també el FPO a Àustria, el Fidesz a Hongria, el Foro per la Democràcia a Holanda, l’Aguila Daurada a Grècia, el Vlaams Belang a Bèlgica i les extremes dretes escandinaves, salvant totes les diferències –que no són menors, certament– que hi ha entre tots aquests casos.

Si fins ara l’extrema dreta espanyola havia estat camuflada dins del Partit Popular, l’aparició d’una marca específica com és Vox, permetia que ara també a Espanya hi hagués una força d’extrema dreta present a les institucions, amb un discurs teòricament més dur que el de la dreta tradicional i de govern. Com a la resta de la Unió Europea. Espanya, per tant, s’europeïtzava, en el sentit més negatiu i preocupant del terme.

Anàlisi errada, des del meu punt de vista. Cal, però, aprofundir una mica més en les dades de la “circumstància espanyola” per adonar-se que el cas de Vox no fa res més que confirmar l’excepció espanyola. No, Espanya no s’europeïtza perquè l’ultradreta espanyola exerceix un rol notablement diferent al de les altres ultradretes europees. En efecte, partits com el de Marine Le Pen i l’Alternativa per Alemanya no s’autoperceben a si mateixos com els defensors de l’ordre constitucional vigent als seus respectius països, sinó com a forces crítiques amb les regles del joc vigents. No es consideren ni presenten com a forces prosistema, sinó com a forces antisistema, encara que sigui des de la dreta. No volen defensar el règim –el règim nascut en la postguerra europea, en els seus casos–, sinó desconstuir-lo. No es consideren el cor del règim polític vigent, sinó com algú que està situat a la seva perifèria.

Vox, en canvi, si escoltem bé els discursos dels seus líders, pretén exercir la funció exactament contrària: s’autoperceben com els guardians de les essències del règim vigent, en la mesura que tenen clara consciència de la continuïtat entre el règim del 78 i el franquisme. Vox desemmascara millor que ningú el fil conductor entre la dictadura i la nostra suposada democràcia i, per tant, la feblesa de la transició espanyola. No són els enemics de la Constitució espanyola actual, sinó els màxims defensors del cap de l’estat que aquesta institueix, així com de l’article 2 i la seva idea de la “indissoluble unitat de la nació espanyola” que, des del seu punt de vista, és la clau de volta de tot el sistema constitucional. No volen substituir l’actual règim, sinó protegir-lo de tots aquells que, des del seu punt de vista, el volen destruir: comunistes, separatistes, feministes, etc. No són antisistema, en el sentit en què ho són els líders d’extrema dreta europeus, sinó que més aviat es consideren el veritable cor del sistema espanyol actual. I la millor metàfora d’això és el fet que el 10-N Vox tragués el seu millor resultat en la secció censal de La Zarzuela, on voten bàsicament els membres de la Guàrdia Reial i pocs més.

Aquesta diferència –del tot rellevant per entendre les dinàmiques polítiques dels diferents estats europeus– no és més que una conseqüència de la diferència radical entre la transició espanyola dels anys setanta i les transicions europees d’aquells altres països en què el totalitarisme de dretes també va governar –ja fos per tenir el suport electoral majoritari, com a Alemanya i a Itàlia, ja fos perquè van ser ocupats pels nazis, com va ser el cas de França, Bèlgica, Àustria, Holanda, els escandinaus, etc.–. A Espanya, reforma; a Europa, ruptura. A Alemanya deu anys de “desnazificació”; a Itàlia, el partit feixista prohibit de les Corts constituents que van fer la Constitució del 1948; a Espanya, una majoria de pares de la Constitució del 78 procedents del Movimiento. Mentre a la democràcia espanyola li obria la porta la llei per a la reforma política del 1977, aprovada per les corts franquistes, a la democràcia portuguesa li havia obert la porta la Revolució dels Clavells tres anys abans.

La transició espanyola és l’excepció entre tots els països europeus que van tenir un règim totalitari de dretes. La mala excepció, les conseqüències de la qual tot just ara podem comprendre amb tot el seu abast. Vox és una d’aquestes conseqüències, quaranta anys després. A l’Europa occidental, després de la Segona Guerra Mundial, la por va canviar de bàndol. Ser feixista a partir dels anys cinquanta, a França, a Itàlia o a Alemanya tenia un preu: quedar expulsat a la perifèria del sistema polític. A Espanya, els hereus del franquisme mai han percebut el risc que el fet de mantenir la seva herència, com han fet durant totes aquestes dècades, tingués cap cost polític rellevant. Ans al contrari: a Madrid la procedència franquista ha seguit obrint portes, moltes portes importants. Començant per les portes del Tribunal Suprem i d’algunes de les grans empreses que viuen del BOE.

Si la transició espanyola mai ha fet sentir als hereus del franquistes que procedir del franquisme fos alguna cosa incompatible amb el règim del 78, és normal que ara Vox reivindiqui simultàniament un discurs neofranquista i l’actual Constitució espanyola. Per què hi haurien de veure cap contradicció?

I això explica també l’últim ingredient de la diferència espanyola: el cordó sanitari. A França, a Alemanya, a Bèlgica… a la majoria de democràcies europees, les dretes majoritàries no es plantegen la possibilitat de pactar amb l’extrema dreta per tal de completar una majoria de govern. La tradició antifeixista de les dretes europees és massa forta per renunciar al cordó sanitari. No ho oblidem: la dreta britànica ve de Churchill, la dreta francesa de De Gaulle, la dreta alemanya d’Adenauer. Tots van lluitar contra Hitler. A Espanya, el PP i Cs han pactat tranquil·lament amb Vox allà on ha calgut: Andalusia, Madrid (Comunitat i Ajuntament), Múrcia, etc. Normal, si ben mirat a Espanya totes les dretes venen del mateix origen.

Espanya, amb l’ascens de Vox, no és avui més europea. És més que mai l’excepció. Fins que, en algun moment de la seva història, no sigui capaç de trencar amb seu passat totalitari i amb el nacionalisme espanyol que encara avui l’encarna –com sí que van ser capaços de fer els altres estats occidentals de la UE– no serà una veritable democràcia europea ni un estat de dret normal. I cal una ruptura real, no simplement estètica. No es tracta de treure Franco del Valle de los Caídos, sinó del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem.

Ara ve una nova fase de la nostra feina a l’exterior, que es farà en el camp institucional

L’octubre del 2018 publicava en aquestes mateixes pàgines l’article amb què es va iniciar aquesta sèrie de “Cartes des del cor d’Europa”. Es titulava: El cas català: allà on Europa es juga l’ànima. Hi deia, entre d’altres coses: “L’ànima d’Europa és el rebuig del totalitarisme i, per tant, dels nacionalismes supremacistes que el van desencadenar. […] El nacionalisme espanyol que avui legitima la persecució desaforada de l’independentisme català és de la mateixa naturalesa que aquells nacionalismes contra els quals es va fundar la Comunitat Europea. Si davant de la situació catalana Europa calla, si callant convalida la deriva autoritària de l’Estat, estaria traint la seva missió fundacional. Seria tant com renunciar a la seva ànima.” Un argument que havia verbalitzat per primera vegada en la multitudinària manifestació de Brussel·les del desembre del 2017.

L’aposta europea –l’aposta de l’exili– era certament una aposta arriscada. No ja des d’un punt de vista personal, sinó, sobretot, des d’un punt de vista polític. Es tractava de desplaçar el conflicte amb Espanya cap a un nou terreny de joc, amb l’expectativa que aquest terreny de joc ens fos més favorable i, en conseqüència, les nostres possibilitats de victòria poguessin augmentar. Els objectius d’aquesta estratègia eren relativament fàcils d’explicar, però el que no resultava tan senzill era convèncer propis i estranys que es tractava d’una estratègia encertada. Per què esperar res d’Europa si davant de les porres de l’1 d’octubre els estats de la Unió Europea havien mirat cap a una altra banda? Aquell silenci eixordador dels governs i de les institucions comunitàries durant de la tardor del 2017 havia disparat l’escepticisme –i amb raó– sobre la utilitat del terreny de joc europeu.

Tanmateix, sempre vam dir que Europa no eren només els seus estats i la Comissió Europea, no eren només els partits i el Parlament Europeu. Que a més d’aquesta Europa, n’hi havia dues més: la dels jutges i els tribunals, i la dels ciutadans. Aquella orientada prioritàriament als interessos i a la realpolitik. Aquestes, tanmateix, al servei dels drets fonamentals, que són la materialització pràctica dels principis i valors de la democràcia. Perquè a diferència de la cúpula judicial espanyola, que està atrapada en una mentalitat i una cultura autoritària, teníem la certesa –o, si es vol, la confiança– que la justícia europea, ja siguin els tribunals dels estats o els de la UE, pren les seves decisions d’acord amb un esperit i un paradigma democràtic.

També de “la tercera Europa” –la de la ciutadania– era raonable esperar-ne una resposta més solidària i comprensiva amb la causa catalana que no pas la dels estats. Es tractava, sobretot, de fer entendre que el conflicte entre Catalunya i Espanya no era fonamentalment un xoc entre unionisme i independentisme, sinó un xoc entre democràcia i autoritarisme. Perquè hem de tenir clar que sense democràcia el projecte europeu moriria de manera automàtica. La UE és impossible al marge dels drets civils i polítics. Això ho saben els jutges –començant pels del TJUE– i els ciutadans europeus de manera molt majoritària. Però en realitat també ho saben els estats.

Espanya, amb les seves trampes contràries al dret europeu per intentar impedir que aquells que vam ser elegits eurodiputats puguem exercir com a tals, ha posat a prova la democràcia europea. I ha pres mal. Perquè el sufragi universal a la UE és sagrat. I això està per sobre de tota realpolitik i de totes les amistats més o menys perilloses entre el Tajani de torn i els partits unionistes espanyols, començant pel PP i acabant pel PSOE. Xocant contra la democràcia, l’Estat espanyol ja no xoca només contra Catalunya: xoca contra la UE i la seva raó de ser més profunda. I no és raonable pensar que la UE entrarà en un procés d’autodestrucció només per satisfer els interessos (espuris i patològics) d’un dels seus estats membres.

Dos anys després, doncs, es demostra que Europa sí que era un terreny de joc útil, i l’aposta de l’exili es confirma ara com una aposta intel·ligent. Davant dels tribunals, vam començar guanyant la batalla de l’extradició, eminentment defensiva, però que remet exactament a la mateixa qüestió de fons que la batalla judicial per esdevenir eurodiputats: remet a l’essència mateixa de la democràcia i de l’estat de dret. És possible, en un estat de dret democràtic, convertir el dret de manifestació i tot un grapat de drets civils en un delicte de rebel·lió o de sedició? Els jutges alemanys de Schleswig-Holstein van respondre “no”. És acceptable, en un sistema democràtic, posar barreres administratives al dret de representació que contradigui el sufragi dels ciutadans? Els jutges europeus de Luxemburg han dit “no”.

La batalla per entrar al Parlament Europeu ha estat ja no una batalla merament defensiva, sinó més aviat ofensiva. Tanmateix, s’ha produït encara en el camp estrictament judicial. Ara ve una nova fase de la nostra feina d’internacionalització: aquella que es desenvoluparà directament en el camp institucional. I aquí també seran moltes –i més complexes que les que hem viscut fins ara– les batalles que haurem de lliurar. Algunes de defensives, com el suplicatori, però que seran una gran oportunitat per obrir en canal el debat del cas català al si del Parlament Europeu, que és la institució que té més capacitat per fer d’altaveu i projectar un debat, qualsevol que sigui, al conjunt de la societat europea. D’altres d’ofensives, com la batalla perquè la UE del segle XXI canviï la seva manera d’entendre, reconèixer i respectar el dret a l’autodeterminació. “Place your bets, ladies and gentelmans.” La partida (institucional) tot just acaba de començar.