Lliçons enmig de la batalla

Aquesta pandèmia impactarà de manera duradora sobre els nostres valors i els nostres hàbits

Dies per a la desolació i per a la solidaritat. Dies per a la prevenció i la protecció de la nostra salut, assumint els sacrificis personals i col·lectius que calguin. Dies per cuidar-se mútuament, més que mai abans, i per reinventar la nostra vida quotidiana. Dies per a l’espant davant la fragilitat biològica de la vida humana i dies per a l’admiració i l’homenatge pels principals herois d’aquesta batalla, les i els professionals del nostre sistema sanitari i d’assistència social, que ho estan donant tot, cada hora, cada minut, des de fa dies, arriscant-hi tant i tant. Dies, també, per a la confiança en la ciència i la recerca, que estan treballant de manera accelerada per trobar una cura –tractament o vacuna– que ens permeti deixar definitivament enrere aquest malson.

Aquesta pandèmia, ningú en té gaires dubtes, tindrà un impacte profund en molts sentits: en vides humanes, sobretot, però també en l’esfera econòmica i social. Probablement impactarà de manera duradora sobre els nostres valors i els nostres hàbits. Algunes lliçons (fredes) d’aquesta crisi, coses que podem aprendre d’aquest gran xoc que estem vivint, ja les podem començar a posar des d’ara negre sobre blanc:

1. En una era global, alguns riscos de salut no coneixen fronteres geogràfiques ni socials. Tots els països i totes les classes socials hi estan igualment exposades. El segon mort de Portugal ha estat un dels homes de l’elit financera del país. Els Estats Units i la Xina s’acusen mútuament d’estar en l’origen de l’epidèmia. Alts càrrecs xinesos insinuen que el pacient 0 va ser un soldat de l’exèrcit nord-americà, i els polítics de l’administració Trump contraataquen parlant del “virus xinès”. Tan absurda una cosa com l’altra. Neixi on neixi un virus així, el risc que s’expandeixi pel conjunt del planeta abans que s’hagi pogut aïllar és gairebé incontrolable. La intensitat de la lliure circulació de persones d’una punta a l’altra del planeta és avui massa alta, irreversiblement alta, per pretendre que aquests riscos siguin locals.

2. Precisament perquè estem al davant d’un virus potencialment global, la manera més eficaç de combatre’l és “tancant fronteres”. No és cap paradoxa: per lluitar contra la globalització del virus, cal frenar la globalització dels humans que el transmeten. I del capítol del tancament de fronteres, també en podem extreure algunes primeres lliçons: la lògica de l’aïllament ha de respondre a criteris científics, no polítics. Té sentit aïllar la Llombardia italiana, el Tirol austríac i la regió xinesa de Hubei, perquè els focus del virus són regionals. No té sentit no aïllar Madrid. L’escala de l’aïllament, d’acord amb criteris epidemiològics, estarà normalment entre el nivell local –Igualada– i el regional. Pot tenir sentit tancar estats petits pel que fa a la població –Dinamarca, Bèlgica, països de l’est d’Europa, etc.–, però als estats grans, més enllà de l’imprescindible confinament, no té sentit limitar-se a dictar mesures generals sense permetre intervencions més dràstiques en punts específics del territori. L’obstinació espanyola, pel que fa a aquesta qüestió, tindrà conseqüències –de fet, ja n’està tenint– dramàtiques.

3. De lliçons econòmiques, ja en podem començar a avançar unes quantes, potser les més evidents. D’entrada, es confirma el que ja sabíem: que el nostre sistema industrial està construït sobre una cadena de producció global, en la qual no tots els continents del planeta estan igual d’integrats, però de la qual la majoria són profundament dependents. Quan s’atura la indústria xinesa, les fàbriques d’Europa i dels Estats Units tard o d’hora es veuen afectades. En segon lloc, si estem al davant de la crisi més gran que hagi viscut Europa des de la Segona Guerra Mundial –tal com s’han atrevit a declarar líders com Merkel i Sassoli–, aleshores cal un nou “pla Marshall” d’intervenció econòmica liderat des dels poders públics, que arribi molt de manera molt directa als ciutadans i a les empreses. Sembla que tant els estats com els bancs centrals ho han entès i que entre els EUA i la UE anem cap a una injecció, en forma de crèdits, d’estímuls monetaris i de mesures fiscals, d’un valor proper als 3 bilions d’euros. Cal fer el que calgui per no caure en una recessió que deixi petita la del 2008. Ara l’argument (alemany) del risc moral segur que no té cap sentit i no es pot fer servir d’excusa.

4. Pel que fa al teletreball, una certa paradoxa: ara comprovarem, més que mai abans, fins a quin punt una part importantíssima de l’activitat laboral i econòmica no requereix la presència física del treballador. Descobrirem el potencial del teletreball –i potser aquest serà un dels efectes socials a llarg termini més importants d’aquesta crisi–. I al mateix temps, en descobrirem els seus límits: no tota la vida productiva ni la majoria d’activitats de consum es poden fer des de casa, ja que si no l’impacte econòmic d’aquesta pandèmia seria irrellevant, i no és el cas.

5. El coronavirus demostrarà que les democràcies poden ser tan o més eficaces que els règims autoritaris per lluitar contra un problema d’aquestes dimensions. Segur que a Europa hi ha uns quants líders populistes intentant pescar en el trauma social derivat d’aquesta pandèmia, amb l’argument que un poder fort i sense contrapesos reacciona de manera més ràpida i efectiva. Però és fals. La clau de l’eficàcia és actuar amb intel·ligència, pensant en els drets dels ciutadans i seguint els criteris de la ciència. Si un poder autoritari és capaç de seguir aquests criteris –com en aquesta ocasió la Xina–, també pot obtenir bons resultats, certament, però són les democràcies les més ben preparades per actuar així.

6. S’està demostrant que un servei de salut públic, inequívocament públic i universal, és molt més eficaç en la lluita contra una catàstrofe sanitària d’aquesta magnitud. Les societats europees –espero– redescobriran ara el tresor, l’immens tresor, que tenim a la UE amb els nostres sistemes de salut de titularitat pública. És ben probable que, a causa de la seva dèbil xarxa sanitària pública, el balanç dels Estats Units al final d’aquesta batalla sigui molt més tràgic.

7. La recerca: davant de reptes globals, més que mai ens calen xarxes de recerca globals. Com més i millor circuli el coneixement científic, com més riques i sòlides siguin les aliances internacionals en el camp de la investigació biomèdica, més ràpid anirà la ciència a trobar el remei –vacunes, tractaments– de malalties com aquestes i tantes d’altres que ens esperen en el futur. La ciència, en el camp de la salut, és la nostra esperança. I el futur –el present– de la ciència és construir xarxes globals que permetin, justament, a partir del coneixement compartit, que els equips s’especialitzin cadascun en la seva recerca específica. Són tantes les línies per explorar, que calen molts centres investigant alhora i intercanviant resultats, en una dinàmica de cooperació competitiva.

8. Com sempre en moments dramàtics com aquest, la solidaritat ciutadana apareix com el primer i el més preuat dels nostres capitals. Aquest és el veritable capital de les nostres societats. El que les sosté, també en temps normals. Passa, tanmateix, que en una situació tan brutalment crítica, aquesta evidència brilla amb tota la seva força. On hi hagi xarxes comunitàries fortes, aquesta pandèmia deixarà menys rastre, i viceversa. I aquí també una altra paradoxa: aquesta pandèmia ens exigeix, d’una banda aïllament, distància física els uns respecte dels altres, i alhora ens reclama estar més pendents que mai de com s’està adaptant a la situació cadascun de nosaltres. Però aquí, de nou, una lliçó relacionada amb les tecnologies de la comunicació: en el segle XIX, un confinament general als domicilis hauria suposat una interrupció abrupta i molt més traumàtica dels llaços socials; avui, en canvi, els vincles es poden preservar ni que sigui com a vincles virtuals. I certament, els vincles virtuals ja fa temps que s’han convertit en una part molt important de les nostres vides. En una fase d’aïllament físic, reinventem les dinàmiques comunitàries a través de la xarxa.

Permeteu-me que acabi, tanmateix, com he començat: llarga vida a aquells que estan posant en risc les seves vides per salvar la vida d’aquells a qui aquest maleït virus amenaça. Que la nostra esperança sigui més forta que la nostra por.