Llevat en la massa (i 2)
Acaba la meva intervenció, com sempre més llarga d’allò previst i d’allò aconsellable. Tanmateix, aquesta vegada la demora no ha estat tan excessiva: 55 minuts en comptes de 40 o 45. El taller continua amb les experiències pràctiques que serveixen per il·lustrar el marc teòric que jo he explicat. Totes excel·lents. Especialment estimulant la del Juan Ignacio sobre l’experiència del govern equatorià en l’impuls de l’economia popular, social i solidària: un cas pràctic que contradiu aparentment alguna de les meves tesis finals. L’assumpte requeriria un temps de debat del qual no disposem, però en realitat crec que tot concorda perfectament.
La calor aconsella escurçar el debat a la mínima expressió. Portem més de dues hores de taller, el públic està atent, interessat i sembla satisfet. Aixequem la sessió i tot són felicitacions recíproques i alegries. Hem sabut defensar el toro en una plaça més aviat difícil, donats els obstacles logístics. L’equip de CiJ ens donem per més que contents i ens desitgem sort per la tarda.
Per la tarda, taller sobre Fe i justícia. Només puc assistir a la segona meitat de la sessió: no puc faltar al taller de NoVa sobre el Consens de Barcelona que també co-organitza la Fundació Alfonso Comín. El debat compartit entre els diferents centres que treballen a partir de la vinculació entre fe i justícia resulta extraordinàriament fructífer, al menys pel què fa a la part que puc escoltar. Novament, l’equip de CiJ ha salvat magníficament bé el repte. Mentre sento les reflexions dels participants, penso lo de sempre: que la justícia social és una de les cares de la fraternitat i que no pot haver-hi veritable fraternitat sense filiació. Em perdo elucubrant algunes metàfores massa elementals: que si la fe és el motor de la lluita per la justícia, que si és la gasolina que fa avançar la caravana de la fraternitat, que si és el pou on renovem el nostre compromís…
Tot d’una m’espanto a mi mateix en descobrir la “confessionalitat” mal enfocada d’aquests pensaments. Si la fe és el motor de la justícia, ¿això vol dir que només lluiten honestament de la justícia aquells que parteixen de la fe? No pot haver-hi autèntic compromís per la justícia sense fe? I els militants, els milers de militants, dels quals el Fòrum n’està ple, que no creuen en res? És que el seu compromís té menys valor que el dels creients pel fet de no derivar de la fe? Des de fa temps, l’Evangeli de Mateu –concretament Mateu 25- em va ensenyar que les coses no van així, que la mirada cristiana no és aquesta: “Tenia fam i em donàreu menjar; tenia set i em donàreu beure; era foraster i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir; estava malalt i em vau visitar; era a la presó i vinguéreu a veure’m. Perquè tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu…” encara que no ho sabéssiu.
I, de la mà de Mateu, recordo que les coses van al revés: no és tant que la fe sigui el motor que necessita sempre i en tot cas el compromís per la justícia, sinó que la fe no es pot entendre sense el compromís amb la justícia. Em poso d’acord amb mi mateix gràcies a aquest pensament: no és tant la justícia la que necessita la fe (per ser viable), sinó la fe la que necessita justícia (per ser coherent).
De totes maneres –segueixo discorrent per dins– com me n’alegro de veure que en aquest esforç ingent per reinventar l’esquerra i el socialisme del segle XXI que es diu Fòrum Social Mundial hi ha cristians i creients per tot, i que hi tenen un paper tan rellevant com el de qualsevol altre participant. Aquesta esquerra comença millor que la del XIX, em dic. I els cristians del segle XXI, almenys alguns cristians de base, han entès quin era el seu lloc en aquest moment històric. Espero que sàpiguen –sapiguem- ser llevat en aquesta massa (caòtica) que és el FSM, aquesta gran plaça global on es troben els moviments que malden per un altre món, més just, possible.