Laboratori de la nova economia
Per raons de configuració econòmica i cultural, la societat catalana disposa dels ingredients per avançar sòlidament pel camí de la “democràcia econòmica”
El 10 setembre del 2015, a la plaça del Rei de Barcelona, es van reunir un grapat de representants de diversos partits de l’esquerra europea, convocats per la plataforma Esquerres per la Independència, un acte de suport a l’autodeterminació de Catalunya. Una tarda reveladora que la majoria de forces polítiques de la Unió Europea que donaven suport al procés català eren, ja aleshores, progressistes i no pas conservadores.
Les veus catalanes d’aquell acte vam ser en Quim Arrufat i jo mateix, i vaig aprofitar per plantar aquesta idea: “La República catalana ha de ser un laboratori per inventar l’esquerra europea del segle XXI.” I vaig afegir: “Hi ha alguna cosa millor que oferir Catalunya com a laboratori de les forces progressistes de tot el continent? Qualsevol procés constituent està pensat per trencar inèrcies, per buscar estratègies d’innovació. Europa ha d’aprofitar la nostra experiència en el camí de la ruptura amb el marc legal de l’Estat i l’inici d’un procés constituent democràtic, popular i participatiu. Tots junts inventarem l’esquerra del segle XXI.”
L’esquerra europea del segle XXI té davant seu un repte formidable: com garantir els drets socials i els drets dels treballadors de manera consistent, és a dir, com combatre les desigualtats econòmiques de manera efectiva, en el marc d’una societat globalitzada i en la qual la productivitat depengui de la innovació tecnològica i de la gestió del coneixement. No és l’únic repte que té al davant, certament, però sí un repte que no podria defugir sense abandonar pel camí els seus principis essencials: llibertat, igualtat i fraternitat.
Qui era fins ara l’actor principal de l’esquerra europea, la socialdemocràcia, fa dècades que ofereix un balanç bastant escàs pel que fa a la solució d’aquest repte ingent. Les bases sobre les quals havia escrit les seves pàgines més brillants –la redistribució de la renda i la riquesa per mitjà de polítiques fiscals progressives, la garantia d’uns serveis i unes prestacions públiques de qualitat, la regulació dels mercats de treball– es van debilitar a partir del moment que l’estat nació ha anat quedant superat per la integració dels antics mercats d’escala nacional al mercat actual, d’escala europea i global. Ni la fiscalitat del capital ni les rendes altes, ni el dret laboral, ni tan sols la despesa pública –sempre sota l’estricta vigilància dels mercats financers– són avui el que van ser. Fa temps que el keynesianisme no gaudeix de gaire bona salut.
Per això, avui, alguns pensadors i acadèmics de l’esquerra europea preocupats per la justícia social –i, per tant, per la necessitat de construir societats més igualitàries– han desplaçat el seu interès des de les estratègies de redistribució a les de predistribució. Si els mercats, en l’actual ordre encara neoliberal, fan una distribució primària de la renda tan injustament desigual però les autoritats públiques tenen poca capacitat per corregir aquesta injustícia, potser no hem de dirigir els esforços només a recuperar la capacitat redistributiva dels estats, que també, sinó a buscar maneres que els mercats facin una distribució més igualitària ja d’entrada. Aquesta seria la proposta.
Com es pot avançar pel camí de millorar la distribució primària, aquella que fan directament els mercats abans de la intervenció fiscal dels estats? Emergeix aquí amb força el paper de l’economia social i solidària: cooperativisme de tota mena i condició, finances ètiques, moviments de consum responsable, etc. Un teixit empresarial que fa de l’equitat distributiva un dels seus principis rectors. Allò que ja fa temps, des de Catalunya, però també des d’altres parts d’Europa i del món, s’intueix que podria ser l’embrió d’un nou paradigma econòmic postcapitalista –allò que alguns han batejat amb el nom de “democràcia econòmica”–. Un nou paradigma que, tot i no defugir el mercat com a mecanisme d’assignació de recursos, permeti recuperar els objectius essencials dels projecte socialista original.
A Catalunya, l’autogestió i el cooperativisme tenen uns orígens brillants, en el segle XIX, amb una llarga i sòlida trajectòria històrica al llarg del segle XX i, des dels inicis del segle XXI, l’economia social i solidària del nostre país és un moviment en constant creixement i expansió. Posem que sigui cert que el nou paradigma econòmic que necessita l’esquerra europea per sortir del laberint neoliberal en què està atrapada la socialdemocràcia depengui de l’impuls decidit de la “democràcia econòmica”. Aleshores sí, Catalunya –la Catalunya en trànsit cap a la República– podria ser un dels laboratoris privilegiats, dins d’Europa, d’aquesta nova economia. Perquè, per raons de configuració econòmica i cultural, la societat catalana té tots els ingredients necessaris per avançar sòlidament per aquest camí.
Convertim la República en una oportunitat per inventar una economia més justa, igualitària i democràtica. I, si ho fem, estarem convertint Catalunya en un refent de l’esquerra europea a l’hora d’explorar camins de futur més prometedors que no pas aquells pels quals transita ara.