Justícia fiscal federal?
Després d’una llarga pausa, reemprenc l’activitat del meu blog. A partir d’ara, hi tornareu a trobar les meves reflexions de manera periòdica. Excepte a l’estiu, època en què la cadència potser serà més espaiada, em comprometo a fer una nota setmanal, per tal de no perdre el ritme… Els pianistes sabem bé que el ritme és una cosa bàsica en la vida!
Arriba el 9 d’agost i es manté el desencontre entre el Govern central i el Govern de la Generalitat pel què fa al sistema de finançament. De moment, no complirem els terminis que preveia l’Estatut. Per això, començo aquesta nova etapa amb una versió ampliada de “L’Apunt” que fa unes setmanes, a ran de la presentació de les balances fiscals, vaig publicar a l’Agenda digital que cada setmana envia Ciutadans pel Canvi. (Prometo un text més filosòfic de cara a la setmana que ve.)
Justícia fiscal federal?
Després d’anys de reclamacions i d’espera per part de les forces politiques catalanes, d’esquerres i de dretes, federalistes o sobiranistes, el govern central ha publicat la versió oficial de les balances fiscals entre Comunitats Autònomes de l’Estat. Molt bé! Molt bé els qui les han reclamat i molt bé els qui han accedit a calcular-les i a publicar-les. Avui Espanya és un país més transparent i això millora la qualitat de la nostra democràcia.
Un cop publicades, la qüestió és saber si la llista de dèficits i de superàvits fiscals que presenten aquestes balances és just o no. No tot dèficit és injust, de la mateixa manera que no tot superàvit està injustificat. Per tant, quin és el criteri que ens permet determinar la justícia del nostre sistema de solidaritat interterritorial? En el moment de presentar les balances fiscals, el Secretari d’Estat d’Hisenda, el Sr. Ocaña, va venir a dir que les balances demostraven que el sistema de solidaritat era el correcte, perquè les Comunitats més riques tenien dèficit i les Comunitats més pobres tenien superàvit.
Estem d’acord amb el Sr. Ocaña en què aquest ha de ser el criteri per valorar la justícia del sistema de solidaritat interregional a Espanya: que les Comunitats més riques –on hi ha més ciutadans rics- contribueixin a finançar els serveis de les Comunitats menys riques –on hi ha menys ciutadans rics-. És a dir, és just un sistema en que les Comunitats més riques tenen dèficit i les menys riques tenen superàvit. I en que aquest dèficit i aquest superàvit són proporcionals al seu nivell de riquesa, en relació a la mitjana d’Espanya.
Sembla de sentit comú: la justícia interterritorial, en un Estat descentralitzat quasi federal com el nostre, és que tots els ciutadans tinguin garantits els mateixos drets. Si unes Comunitats tenen una renda superior a les altres, però en totes elles garantim els mateixos drets en aquelles competències que els han estat transferides (educació, salut i serveis socials bàsics), el resultat inevitable és que les Comunitats més riques han de tenir dèficit i les menys riques superàvit. Fins aquí, tots d’acord.
Tanmateix, el què hauríem de fer és comprovar si, un cop publicades les balances, efectivament és així. És cert que, com semblava donar per demostrat el Secretari d’Estat, els dèficits i els superàvits són proporcionals al nivell de riquesa de cada Comunitat, és a dir, que les Comunitats més riques tenen més dèficit i les més pobres gaudeixen de més superàvit? Lamentablement, la resposta és: en absolut!
L’exercici és fàcil de fer: es tracta de comprovar quina és la diferencia de la renda per càpita de cada Comunitats respecte de la mitjana espanyola, i a continuació veure si el seu dèficit o el seu superàvit fiscal es correspon amb la seva posició en el rànquing de Comunitats classificades en renda per càpita. Prenem com a referència els informes d’economia regional de l’INE i la balança fiscal de flux monetari –veig’s els gràfics adjunts-. Dades totes elles oficials del Govern central.
Si fem aquest exercici, ens endurem algunes sorpreses. Si se’ns permet, les enumerarem:
1- Per exemple, que Múrcia és la regió pitjor tractada d’Espanya, doncs sent una de les Comunitats de renda més baixa, molt per sota de la mitjana espanyola -89 punts sobre 105, que és la renda mitjana espanyola- té un dèficit fiscal del 2’13% del PIB. I que a València li passa una cosa semblant: renda de 96 sobre 105 i un dèficit de 6’32%.
2- També descobrirem que Madrid està 31 punts per sobre de la mitjana espanyola i té un dèficit de només el 5’6%, mentre que Catalunya està 19 punts per sobre de la mitjana i, en canvi, té un dèficit del 8’7%. Però el què passa entre Madrid i Catalunya també passa entre Catalunya i Balears, en un grau encara major. Catalunya té més renda que Balears i en canvi té menys dèficit, quan n’hauria de tenir més. Balears està 10 punts per sobre de la mitjana espanyola, i en canvi el seu dèficit és del 14’2%. Hi ha un greuge de Catalunya respecte Madrid, i de Balears respecte de totes dues.
3- A més, descobrirem que Aragó i la Rioja tenen una renda per càpita per sobre de la mitjana espanyola, i en canvi tenen una mica de superàvit fiscal, quan els correspondria més aviat tenir dèficit.
4- O que Galícia està 17 punts per sota de la mitjana espanyola i té un 8% de superàvit. En canvi Andalusia i Castilla-La Mancha, que estan bastant per sota de Galícia en termes de renda, 23 i 22 punts per sota de la mitjana espanyola, respectivament, només tenen un superàvit del 4’5% i del 3’5%, respectivament. La meitat del gallec, quan la seva renda, com diem, és inferior.
5- Finalment, descobrirem que Canàries està 10 punts, en renda per càpita, per sota de la mitjana espanyola i Astúries 11 punts per sota, en posicions quasi iguals. I en canvi la primera té un superàvit del 1’6% i la segona un superàvit que és quasi deu vegades més gran, del 14’3%.
6- No cal que parlem de Navarra i, sobre tot, el País Basc, que són les Comunitats més riques (27 i 31 punts per sobre de la mitjana) i, en canvi, quasi no tenen dèficit fiscal. O sigui, són Comunitats riques que no contribueixen a la solidaritat.
Tots aquestes exemples en serveixen per comprovar que el sistema de finançament autonòmic, avui, està ple de distorsions i no acaba de ser just del tot. Serveixen per demostrar que no és veritat que les contribucions per al finançament dels drets bàsics, avui, es facin en funció de la riquesa. Ni que qui més rep són les Comunitats que tenen una renda per càpita més baixa. Si féssim un sistema fiscal efectivament just, potser les Comunitats més beneficiades serien Múrcia, València i Balears. Després Catalunya, que també hauria de pagar menys. Madrid seguiria pagant si fa o no fa igual. I els bascos i els navarresos pagarien el que ara no paguen. Si féssim un sistema just, hi hauria un retoc a l’alça o a la baixa dels dèficits i els superàvits de pràcticament totes les Comunitats.
Ho va dir molt bé el conseller d’Economia, Antoni Castells, fa unes setmanes al Parlament: la solidaritat per ser sostenible ha de ser justa. En el cas de Catalunya, la solidaritat justa serà aquella que respecti els criteris que marca l’Estatut, que són de tall federal. Molt especialment el principi d’ordinalitat: el principi segons el qual la posició de les Comunitats en l’ordenació de rendes per càpita, després de la solidaritat, no es veu alterada.
Amb la solidaritat es tracta de reduir les distàncies, tan com calgui, tan com sigui possible, però no d’invertir les posicions, és a dir, no es tracta crear noves desigualtats per mitjà de l’acció redistributives de l’Estat, tan injustificables com les desigualtats de partida. L’objectiu de la solidaritat no ha de ser que la renda de les Comunitats que d’entrada són més pobres acabi sent, un cop aplicats els mecanismes d’anivellament, superior a les Comunitats que d’entrada són més riques.
L’objectiu de la reforma del finançament, per tant, no ha de ser reduir el dèficit fiscal de Catalunya sinó garantir que la solidaritat sigui justa i transparent. Però un finançament just i transparent –i que, per tant, respecti l’Estatut- de ben segur reduirà el dèficit fiscal català. Però no només el català. També en reduirà d’altres. Potser més, fins i tot, que el de Catalunya, de la mateixa manera que augmentarà el dèficit d’aquells que ara no paguen tant com els correspondria. O reduirà el superàvit dels qui obtenen massa i, gràcies a això, permetrà que creixi el de les Comunitats que mereixerien un superàvit encara més gran.
En definitiva, es tracta d’ordenar un sistema de solidaritat que avui, d’acord amb els criteris de justícia que proposa el propi Govern central, apareix com un sistema no poc arbitrari: ple de petites i grans discriminacions, i de petits i grans privilegis, tots ells inexplicables. La transparència –o sigui, la publicació de les balances- era la condició prèvia, imprescindible, per abordar aquesta tasca d’ordenació. Un cop acomplerta, ara és l’hora que la justícia fiscal federal s’obri camí per tal que la solidaritat pugui tenir una llarga vida.