1. FRANÇA COM A SÍMPTOMA

Sempre s’ha considerat el model de societat europea com el més just, perquè era capaç de sumar la justícia econòmica -és a dir, la capacitat per combinar prosperitat econòmica i redistribució de la riquesa, creixement i serveis socials universals- i justícia política -és a dir, les llibertats civils i la democràcia-. Només Europa ha aconseguit, al llarg del segle XX, sumar justícia socioeconómica i llibertat política. La seva legitimitat reposava en la capacitat de garantir una mínima igualtat d’oportunitats mitjançant unes institucions bàsiques de ciutadania (per exemple, l’escola gratuïta) i una mínima cohesió social a través de polítiques distributives: les polítiques clàssiques de l’estat del benestar, del model social europeu. Però les revoltes que van tenir lloc a França han posat en qüestió moltes d’aquestes coses. Hi ha qui afirma que “l’ascensor social s’ha espatllat”.

Si mirem més detingudament l’especifícitat del fenomen, trobarem que no és casual que una explosió social d’aquestes dimensions, tot i que al meu parer és el símptoma d’un problema europeu, hagi passat a l’estat veí. Perquè? Per què per primera vegada hi ha una part dels ciutadans que són “immigrants de segona generació” – una expressió que ja per ella mateixa és una paradoxa considerable, perquè un “immigrant de segona generació” és una persona que ja ha nascut al país d’acollida dels seus pares, i per tant de fet en realitat ja no és “immigrant”. Per primera vegada, doncs, hom tenia l’oportunitat de validar la teoria oficial de la societat francesa, que diu: les nostres institucions garanteixen la igualtat d’oportunitats a tots els seus ciutadans; i tots els nascuts a França són igual de ciutadans, vinguin d’on vinguin els seus pares. Segons aquests principis de justícia meritocràtics, en una societat com la francesa en teoria tothom ha de tenir oportunitats proporcionals a la seva capacitat i voluntat d’esforç.