Agosarada, des del meu punt de vista, ha estat la intervenció de l’apreciat Antón Costas a les jornades del Cercle d’Economia d’enguany. Va dir que la reforma constitucional i la consulta sobre la independència “no són excloents” i que “el temps de la negociació política no s’ha esgotat”. Agosarada perquè, fins ara, el PSOE ha explicat a tort i a dret que la seva proposta de Constitució acordada a Granada exclou de manera irrevocable la consulta catalana. I el PP ha repetit fins a la sacietat que la unitat d’Espanya és innegociable.
Potser cal rellegir aquesta intervenció a la llum de la successió reial per entendre’n millor el significat. En qualsevol cas, són paraules que conviden a tornar-nos a fer una pregunta que probablement ja ens hem fet moltes vegades: ¿si el temps de la negociació no s’ha esgotat, fins quan hauríem d’esperar? Abans de respondre-hi, però, és inevitable aclarir una qüestió prèvia: què és el que se suposa que estem esperant? Dit d’una altra manera, quines són les condicions bàsiques perquè aquesta esperada negociació comenci amb una mínima garantia d’acord?
La pràctica totalitat dels actors del catalanisme polític -independentistes, confederalistes o partidaris del federalisme plurinacional- ja fa temps que han entès i han fet saber que un nou pacte constitucional que impedís l’exercici del dret a decidir seria rebutjat per una clara majoria de la societat catalana, per més federal o confederal que fos el seu contingut. Dit en plata: només una Constitució que deixi oberta ja per sempre la possibilitat de la independència -això és el que significa el dret a decidir, i no una altra cosa- podria obtenir un suport majoritari dels catalans.
Si la part espanyola es nega a considerar això, ¿té gaire sentit seguir maldant per arribar a un nou pacte constitucional? Posem-nos per un moment en la pell d’aquells que avui encara somnien honestament en un federalisme plurinacional. Fa pocs anys estaven instal·lats en el federalisme actiu : fer pedagogia a la resta d’Espanya per convèncer-la que l’alternativa federal era bona per a tots els seus territoris. Avui, un cop han assumit netament que el dret a decidir és una línia vermella també per a ells, ja només poden practicar un federalisme passiu : esperar que els principals partits espanyols acceptin que Catalunya només ha de seguir a Espanya si ho volen una majoria dels catalans. Que assumeixin el risc de la llibertat, que diu així: només és legítim seguir junts si hi ha la possibilitat de marxar.
¿Però aquest escenari és realment imaginable? ¿O pertany més aviat a la categoria dels miracles mancomunats? Expliquem-nos: en un miracle ordinari només intervé una Mare de Déu, mentre que un miracle mancomunat es basa en la intercessió de diverses Mares de Déu simultàniament. Per tal que els grans partits espanyols reconeguin la sobirania de Catalunya, ¿no caldria la intervenció conjunta de la Mare de Déu del Pilar, la del Rocío i la de Covadonga, com a mínim, a més de la Moreneta?
Bromes a part, reformulem ara la pregunta inicial: ¿té sentit esperar aquest miracle, és a dir, una proposta d’Espanya que compleixi amb els mínims imprescindibles per a Catalunya? Per sorprenent que sembli, crec que la resposta podria ser afirmativa, sempre que plantegem la nostra espera d’una determinada manera. Perquè el veritable dilema, crec, no és esperar o no esperar, sinó de quina manera esperem -o sigui, què fem mentrestant.
Esperar com ho feien els personatges de Tot esperant Godot no crec que valgui gaire la pena. L’absurda conversa de Vladimir i Estragó mentre esperen no se sap ben bé a qui -qui és Godot?- revela que el que és absurd, en realitat, no és el diàleg dels personatges, sinó l’espera en ella mateixa. En canvi, si aquí, mentre no arriba l’acceptació del dret a decidir per part d’Espanya, podem avançar per un altre camí -el de l’estat independent, que, aquest sí, depèn una mica més de nosaltres-, aleshores podem esperar tant de temps com calgui.
Avui a l’estació anomenada Catalunya hi ha un autobús cada vegada més ple de gent, el de la independència, que ja està disposat a sortir. Per aquella mateixa estació se suposa que hi hauria de passar un altre autobús, el del federalisme plurinacional, que no acaba mai d’arribar. Què haurien de fer aquells viatgers que tenen molt clar que no es volen quedar a baix a la parada, però que no tenen tan clar quin dels dos destins és el millor? Convindrà el lector que, per a ells, l’opció més raonable és comprar bitllet per a l’autobús que tenen davant dels nassos abans no arrenqui, per si de cas l’altre acaba no passant -ni ara, ni mai.