Dèiem que la nova Llei que permet l’adopció a les parelles de fet, entre elles les homosexuals, permet protegir millor els drets dels infants adoptats. Alhora, aquesta Llei posa fi a una discriminació absurda a la qual estaven sotmeses les parelles de gais i lesbianes a causa de la seva orientació sexual. A partir d’ara, podran adoptar, com totes les altres. De fet, fins ara el principi de no discriminació per raó d’orientació sexual no era efectivament respectat per la llei.
Les parelles de gais o lesbianes que vulguin adoptar hauran de passar, com les altres, el tràmit d’idoneïtat. Una parella no és idònia per adoptar en funció de l’orientació sexual dels seus components, sinó de la seva capacitat per a proporcionar tot allò que comporta la tasca paterno-materna: protecció, afecte, educació, supervivència material, etc. En canvi, la llei fins ara partia de la premissa que el fet de ser homosexual incapacitava algú per a ser pare o mare. Qui pot creure això seriosament?
Des de les files dels qui van votar no (PP, UDC i alguns diputats de CiU) s’argumentà, en el debat al Parlament, el dret de tot infant “a tenir un pare i una mare”. Òbviament, és una consideració antropològica, més que no pas jurídica. Posats a fer antropologia, el dret que té tot infant és el dret “a tenir un pare i una mare que els estimi”. Però els desideràtums antropològics no són la realitat, i el legislador té l’obligació de regular la realitat i no els ideals.
Què passa amb els infants orfes de pare, o de mare? I amb aquells que tenen uns pares que no estan a l’altura de la seva paternitat? I amb els orfes de pare i mare d’arreu del món, que viuen en institucions a vegades degradades? De veritat algú creu que un infant creixerà millor en un orfenat d’Àsia, d’Àfrica o d’Amèrica Llatina que en una família homoparental catalana que hagi obtingut el certificat d’idoneïtat? Ni que fos només en nom d’aquesta lògica del mal menor, crec que no hi ha cap argument moral que pugui contradir lúcida i honestament aquesta nova Llei.
Encara un darrer argument dels citats el dia del debat per part de l’oposició mereix debat. Es va parlar de la “complementarietat” com d’un element essencial a l’hora de construir una relació de parella, complementarietat -es va dir- que només es dona entre gèneres diferents. L’argument diu així: si entre dos homes o dues dones no hi pot haver complementarietat, no donem els infants en adopció a parelles que, en realitat, no ho són.
En efecte, crec que sense complementarietat no hi ha parella. Però crec també que la complementarietat es dona entre persones concretes, i no entre gèneres en abstracte. No crec que les persones concretes siguin les representants individuals d’un gènere en abstracte, masculí o femení, amb uns drets que passen per sobre dels drets de cadascuna de les persones reals. Creure això seria caure en un “totalitarisme del gènere”.
L’únic pla en què la complementarietat només es pot donar entre gèneres diferents és el biològic: per a la procreació biològica, en efecte, és imprescindible el concurs d’un mascle i d’una femella. Tanmateix, una parella és un projecte d’amor, i no un acoblament amb vista a la reproducció. Per a alguna cosa som humans, i no bèsties.
Aquesta setmana veurem l’aprovació al Congrés de la Llei que legalitza el matrimoni civil homosexual, amb els mateixos drets que l’heterosexual. Els qui s’hi oposen no s’adonen que, probablement, la seva és una batalla perduda ja fa temps. De fet, des del dia que es va aprovar el matrimoni civil heterosexual, sense que la procreació biològica entre els dos membres fos condició de la seva validesa.
Perquè, de manera implícita, aquell dia es va acceptar que el matrimoni és un projecte de lliure convivència entre dues persones adultes, basat en l’amor. I, òbviament, tant poden tenir un projecte de convivència basada en l’amor dos homes, com dues dones, com un home i una dona. La batalla moral, en realitat, ja estava guanyada feia estona. Mudem-nos, doncs, que estem de festa: una altra discriminació s’ha acabat.