Deconstruint prejudicis

Reivindiquem el nostre dret a l’autodeterminació en nom de la democràcia, sí, però ho fem també en nom de la llei

Cal aprofitar el judici com una oportunitat per batallar en dos camps alhora: en l’àmbit penal i en l’àmbit constitucional

Entre molts altres efectes, el judici també està servint per desmuntar alguns dels prejudicis sobre l’independentisme català instal·lats en les opinions públiques de molts països de la Unió Europea. Un dels més arrelats és que hem triat un camí que se situa al marge de la legalitat constitucional.

Tanmateix, des d’una lectura rigorosa, democràtica i oberta de la Constitució, el referèndum d’independència de Catalunya és perfectament legal. Aquests dies els companys innocents (em revolta anomenar-los acusats) han explicat de diferents maneres que el pacte de Drets Civils i Polítics de l’ONU, que Espanya va subscriure el 1977, reconeix el dret a l’autodeterminació i que la Carta Magna ha de ser llegida a la llum dels tractats internacionals que signa l’Estat, i que la interpretació del dret a l’autodeterminació està en permanent evolució en el marc del dret internacional públic. És per això que una versió espanyola del pacte Carmeron-Salmond no només seria constitucional, sinó que allò que comença a ser incompatible amb els valors en què suposadament es funda de la Constitució del 78 és no acordar-lo. És només una qüestió de voluntat política, per més que els polítics espanyols es neguin a reconèixer-ho.

Que Europa escolti aquest argument, gràcies al judici, és important. No es tracta només d’explicar als ciutadans de la resta del món que ens miren i ens escolten que el 20 de setembre i l’1 d’octubre no hi va haver rebel·lió, perquè no hi va haver violència per part dels ciutadans, sinó que l’única violència va ser la que van exercir la Policía Nacional i la Guàrdia Civil. No es tracta, ni tan sols, de fer que descobreixin que l’organització d’un referèndum il·legal –no autoritzat pel Tribunal Constitucional– ja no és delicte a Espanya i que, si ho va ser, va caure ràpidament del Codi Penal. És a dir, no es tracta només de defensar-nos en l’àmbit penal: aquesta batalla, poc o molt, davant l’opinió pública ja la tenim bastant guanyada.

Es tracta d’aprofitar el judici com una oportunitat per batallar simultàniament en dos camps: en l’àmbit penal i en l’àmbit constitucional. Perquè si en el debat penal partim ja d’entrada amb avantatge i és l’Estat qui està sota sospita, en el debat constitucional partim amb desavantatge i qui està sota sospita som més aviat els sobiranistes. No podem ignorar que en les societats europees el principi de legalitat té prestigi: perquè es tracta de democràcies on, en general, la llei no s’utilitza contra els drets fonamentals. Llei i democràcia, allà sí de manera justificada, estan fortament identificades. Per això, confrontar el principi de legalitat amb el principi democràtic, regalant a l’Estat espanyol l’encarnació del primer i presentant l’independentisme com el representant del segon, probablement no és la millor estratègia argumental davant d’Europa. És millor explicar, tal com ho estem fent, que amb el principi de legalitat a la mà, la posició d’Espanya no se sosté. Reivindiquem el nostre dret a l’autodeterminació en nom de la democràcia, sí, però ho fem també en nom de la llei. De la llei internacional.

Hi ha encara un altre argument que els companys processats també han posat sobre la taula, amb encert: la ruptura unilateral del pacte constitucional va ser obra dels partits espanyols –el PP per acció i el PSOE per omissió– a través de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de l’any 2010. També aquest argument és important, de cara a Europa. Pérez Royo ho explica millor que ningú: que el Constitucional modifiqués un estatut pactat entre el Parlament i les corts, que posteriorment havia estat ratificat en referèndum pels catalans, trencava completament l’equilibri entre autonomia i unitat de l’Estat per mitjà del qual la Constitució del 78 havia resolt l’encaix de Catalunya a Espanya. El problema no era el contingut de la sentència, sinó el fet de la sentència mateix, que, com diu aquest brillant constitucionalista, va ser un “cop d’estat tècnic”.

Descobrir a l’opinió pública europea que un Tribunal Constitucional extremadament polititzat i amb la seva presumpció d’imparcialitat greument afectada va dictar una sentència que trencava clarament amb l’esperit i amb la lògica territorial de la mateixa Constitució no és menor. Descobrir-li que el 2010 algú va fer saltar pels aires de manera unilateral el pacte constitucional, sí, però que no va ser la part catalana, sinó la part espanyola, és molt necessari. Perquè això invalida la tesi, més afermada del que ens agradaria entre el món polític europeu, que la declaració d’independència suposa una voladura unilateral de la Constitució. Si fem entendre que la ruptura unilateral del pacte constitucional l’havia fet l’altra part set anys abans –si bé per mitjà d’un mecanisme blanc, molt més difícil de desemmascarar– llavors la seva interpretació dels fets de l’octubre del 2017 canvia notablement.

El judici és, doncs, una oportunitat per ensenyar a Europa la crisi constitucional en què ens trobem immersos des de fa deu anys i la nostra obsessió per donar-li una solució democràtica.