Molts ho celebrarem si els partits catalans compromesos amb el dret a decidir aconsegueixen pactar una pregunta que sigui a la vegada clara, inclusiva i que no deixi les coses com estaven abans de la consulta. Serà com quadrar un cercle. Tanmateix, si finalment la pregunta de la consulta fos la que ha proposat el Consell Assessor per a la Transició Nacional -a saber: “Vols que Catalunya sigui un estat independent”- aquells que venim de la tradició federalista no tindríem per què sentir-nos incòmodes. Crec que és més fàcil del que pugui semblar a primera vista definir, en aquest context complex, quin hauria de ser el nostre posicionament polític davant d’una pregunta d’aquesta mena. Abans d’explicar-lo, però, un aclariment previ: els arguments que venen a continuació parteixen de la hipòtesi –no poc arriscada, òbviament- que una consulta amb una pregunta així es podria arribar a celebrar en un futur més o menys proper.
Si venim de la tradició federalista és perquè crèiem que aquesta era la millor manera de concretar les ambicions del catalanisme. Per quines raons? Probablement, per moltes raons diferents. N’apuntaré només tres, que em semblen entre les més rellevants: per adscripció ideològica al federalisme com a filosofia d’organització territorial; com a millor garantia per preservar la unitat civil del poble català, divers com és; per pragmatisme, això és, com la via més possibilista per fer progressar l’autogovern. Raons que molts creuen que avui han perdut força.
En tot cas, fossin quines fossin les nostres raons, aquells que tradicionalment ens hem reconegut en el catalanisme federalista no hem defensat un federalisme qualsevol. Hem defensat un federalisme plurinacional: una proposta de pacte amb Espanya que, per tal de merèixer aquell nom, havia de tenir uns continguts mínims que, poc o molt, tenen la condició de línies vermelles, és a dir, d’exigències innegociables. Si voleu, diguem-ne pacte bilateral o confederal, tant és. L’important, ara, no és el nom sinó la cosa. L’important és tenir clar que sense aquests continguts mínims el pacte amb Espanya perd gran part del seu interès.
Així, davant de la pregunta “independència sí o no”, crec que el primer que hauríem de fer és tenir clars quins són, en aquests moments, aquests continguts imprescindibles. Crec que no és una llista tan difícil d’escriure: reconeixement que Catalunya és nació, plena capacitat de decisió en qüestions de llengua i cultura, finançament escrupolosament respectuós del principi d’ordinalitat, delimitació competencial clara en base a una aplicació radical del principi de subsidiarietat i blindatge real de les competències pròpies, bi-capitalitat de Barcelona, justícia descentralitzada, infraestructures proporcionals al PIB i unes quantes coses més. I, com a fonament de tot això, el dret a decidir de la societat catalana. Perquè no té cap sentit que Catalunya segueixi dins d’Espanya si una majoria de catalans no ho volen.
En ajuda gaire aquesta llista a l’hora de saber què hauríem votar? Sí. De fet, ens ajuda del tot. Perquè, si realment creiem que aquesta és una llista d’exigències innegociables, només seria coherent votar “no” en cas que hi hagi alguna possibilitat realista que Espanya l’accepti (tota sencera). I que ho faci, és clar, abans de la celebració de la consulta. Des del meu punt de vista, és Catalunya qui ha de proposar els continguts de l’acord; Espanya el què ha de fer és dir-nos si els accepta.
Com es pot comprovar, les condicions d’un “no” com aquest no són precisament poc exigents. Però, tanmateix, si arribat el dia de la consulta els defensors del “no” estiguessin en condicions de garantir totes aquestes condicions, crec que aquells que procedim de la tradició federal podríem apostar pel “no” amb tota comoditat, perquè això voldria dir que Espanya ha respectat totes les nostres línies vermelles. Per altra banda, aquest “no” no exclouria la possibilitat de la independència en un moment futur -en la mesura que aquest “no” estaria condicionat a permetre ja per sempre l’exercici del dret a decidir-. I, en qualsevol cas, serien el conjunt dels catalans els que decidirien, per majoria, si un acord com aquest amb Espanya mereix o no ser acceptat.
Que una majoria d’Espanya s’avingui a fer un pacte així se m’aventura, ara per ara, com a poc probable. Per tant, per ser coherents amb el mateix argument que legitimaria el “no”, en cas que arribat el dia de la consulta Espanya seguís com fins ara, tancada a les exigències catalanes, crec que als que procedim de la tradició federalista no ens correspondria altra opció que apostar pel “sí”. Perquè el nostre federalisme ha estat, de fet, una manera de vehicular el nostre catalanisme. I, per tant, si el federalisme plurinacional –o el pacte confederal, bilateral o com vulguem dir-ne- es demostra impossible, el nostre pla B no pot ser de cap manera el “statu quo”. Això seria tant com trencar el nostre compromís amb el catalanisme.
Així, amb la mateixa comoditat que podríem defensar el “no” si el nostre pla A tingués alguna opció real, hauríem de poder defensar el “sí” si no en tingués cap. Exactament amb la mateixa comoditat, insisteixo. (I deixo ara provisionalment de banda, en aquesta aposta pel “sí”, les dificultats immenses que tots sabem que hauria de vèncer la societat catalana per obtenir un Estat independent en cas que aquesta fos la voluntat majoritària dels seus ciutadans).