[En el rerefons de l’entrevista, el referent d’Alfons Carles Comín i M. Lluïsa Oliveres]

La memòria i l’herència dels meus pares… pesa, perquè és una responsabilitat gran que en un moment et pot aclaparar. Però, quan ets capaç d’assumir-la, en veritat et fa més lliure i passa a ser simplement un orgull, i la veus com una sort, i l’únic que intentes és estar a l’alçada d’aquest testimoni. Quan dic que pesa, ho dic en el sentit que ha condicionat de manera molt determinant les opcions vitals que he anat prenent al llarg de la meva joventut. Ser fidel a una herència que trobes, que no tries, és una cosa molt bonica a la vida. Intentar ser fidel a una herència, quan ets capaç de reconèixer-hi un valor inabastable, en la mesura que es tracta d’un testimoni humà de valor profètic incalculable…, és una de les coses que més sentit pot donar a la vida.