1. INTRODUCCIÓ

El pensament d’Emmanuel Mounier neix del xoc entre la seva fe cristiana i la realitat social del seu temps, determinada pel capitalisme de les primeres dècades del segle XX, que ell anomena «desordre establert». Mounier veu que l’individu que habita el seu món -un món escindit per la lluita a mort entre les grans ideologies: liberalisme, feixisme i comunisme- no es correspon amb allò que una antropologia cristiana exigeix de la vida humana. Mounier dedicà tota la seva vida a denunciar aquesta contradicció sagnant i a posar les bases per reconciliar-la.

Fou així com desenvolupà un pensament filosòfic, que ell mateix batejà amb el nom de personalisme, estretament encarnat en els esdeveniments socials i polítics de la seva hora històrica. La seva obra està dirigida directament a l’acció, però sense deixar de tenir la dignitat d’un pensament que vulgui ser mereixedor d’aquest nom. Mounier fou un intel·lectual profètic que cercava, per damunt de tot, ser un «agitador de consciències», un líder moral que es donà permissió «construir persones». D’aquí que el personalisme no pugui ser considerat un sistema filosòfic acabat i abstracte sinó, com va escriure el mateix Mounier, «una perspectiva, una exigència, un mètode».