Obama

Tant gastat com es vulgui, però l’adjectiu segueix sent tan vertader com irrefutable: l’arribada d’un president negre als Estats Units és un fet històric. El què va passar dimarts, em diuen uns amics nord-americans, és que el seu país va tancar definitivament les ferides de la Guerra de Secessió -la seva guerra civil-. Quasi cent cinquanta anys després. Entremig, va caldre que un pastor negre d’Altlanta, pocs abans de ser assassinat, proclamés públicament que havia tingut un somni. Dimarts aquest somni, diu tothom, es va fer realitat de manera irreversible.

Des d’Europa, la victòria d’Obama apareix, més aviat, com la fi del cicle neoliberal. Un cicle llarg, de quasi trenta anys, que es va iniciar amb la victòria de Tatcher i Reagan, que va tenir el seu apogeu deu anys després, amb la caiguda del mur de Berlín, que en el canvi de mil·lenni va començar a ser seriosament contradit gràcies a l’emergència del moviment altermundialista, i que ha entrat en implosió radical amb la crisi financera del 2008. I just en aquest moment arriba Obama, amb la missió d’obrir la porta a un nou cicle, a un nou paradigma. Als EUA i a la resta del planeta.

Obama ha reconciliat, per ara, els EUA amb el món. I ho ha fet de la millor manera possible: fent sortir novament la millor Amèrica, aquella que el món pot admirar -la de la lluita pels drets civils, del New Deal, de l’idealisme kennedià-. Probablement aquesta sigui la missió més important d’un líder: fer sortir a la gent -extreure de la pròpia societat- el millor de sí mateixa. I en el cas d’Obama, sembla que la principal arma per aconseguir això ha estat la força de la seva paraula. Una paraula política, però també una paraula poètica. Perquè volia construir una esperança política, però sense poesia l’esperança resulta difícil.

Què ens emociona d’Obama. Que sigui negre? No només això. Crec que sobretot ens emociona que ha demostrat que al càrrec polític més important del planeta també s’hi pot arribar a base d’idealisme, de noblesa, d’entusiasme. Ja ho sabem: són molts els que consideren que el secret d’aquest polític és una retòrica vibrant, brillant i emocionant però buida, que de poc li servirà quan hagi d’exercir la presidència. Però els fets més aviat indiquen el contrari: després del 11-S, quan tot el país -demòcrates inclosos- estava lliurat als peus de Bush, el jove senador no va dubtar a oposar-se, pràcticament en solitari, a la intervenció a l’Irak. Va començar les primàries sense ser, en absolut, el candidat preferit dels mitjans ni de l’opinió pública, sense gaires diners ni tenir el favor de l’aparell demòcrata. I, tanmateix, ha fet una campanya d’una habilitat admirable. No es pot dir que tot això siguin indicis de manca de solidesa política.

Més aviat sembla que Obama és idealista, però pragmàtic; noble, però astut; audaç, però serè; entusiasta, però intel·ligent; progressista però no divisor, sinó capaç de reunificar. El discurs de l’esperança –yes, we can– en un moment de final d’època, de necessitat de canvi, era quasi una necessitat vital per a la societat americana. Però per algun motiu, o per molts, Obama, quasi un desconegut a penes fa quatre anys, l’ha sabut encarnar avui millor que cap altre polític del seu país.

Vol canviar el món, ens ha dit, i el món necessita canvis. Probablement en podrà fer molts menys dels que ell voldria i dels que caldrien. Probablement, les esperances que s’han aixecat aquests dies es veuran, en molts casos, defraudades. Però ens atrevim a fer un pronòstic. Què aconseguirà Obama? Aconseguirà almenys tant com Clinton, però segurament una mica –o força- més. Per dos motius: la seva majoria al Congrés i al Senat és més còmoda que la de l’anterior president demòcrata. Però sobretot, perquè entre l’un i l’altre hi ha hagut la guerra d’Irak i la més gran crisi del capitalisme des del 1929. L’adversari està, avui, completament desballestat, tant pel què fa a la seva vessant geopolítica (unilateralisme neoimperialista) com a la seva vessant econòmica (globalització neoliberal).

Podrà construir un sistema de seguretat social estàndard, a l’europea, tal i com promet el seu programa? Si fes això, ja hauria estat molt. Voldrà convertir els EUA en un ferm partidari del multilateralisme com a mètode per governar la política mundial? Sabrà com transitar de la globalització neoliberal a un nou keynesianisme global, alla Krugman i alla Stiglitz? Ho esperem. En tot cas, sembla que la majoria dels nord-americans han entès que per gestionar un imperi en decadència el més intel·ligent és tenir un president capaç de dialogar amb la resta del món de igual a igual, sense pretensions de superioritat.

Més enllà del que assoleixi com a president, com a candidat, mentrestant, ja ha aconseguit coses no poc importants. Començant per la seva campanya, una veritable revolució en el món de l’acció i la comunicació política en democràcia -que serà, sens dubte, matèria de centenars de tesis doctorals en els propers anys arreu del planeta-. Expliquen que aquesta campanya, que ha exprimit per primera vegada a fons la tecnologia digital, respon a la lògica del crowdsourcing -la lògica wiki, de creació col·lectiva d’intel·ligència- en la qual els ciutadans deixen de ser mers espectadors per convertir-se ja no en protagonistes, sinó en guionistes, en directors, en productors… Diuen que els darrers dies abans de les eleccions aquesta lògica va arribar a tal extrem que el quarter general del candidat havia pràcticament perdut tot control sobre la campanya.

Potser el què ha passat és que Obama ha invertit, en certa manera, la relació tradicional entre els ciutadans i els polítics. Normalment els ciutadans se senten tractats com a instruments: com el mitjà que necessiten els polítics per poder governar, per aconseguir el poder. Amb ell es diria que les coses han anat al revés. Han estat els ciutadans –no només als EUA, sinó a molts altres llocs- els qui han decidit convertir aquest home negre en un instrument: en l’excusa que necessitaven per a tornar a creure en els canvis que el món i les seves vides reclamen. Si gràcies a Obama la gent realment ha canviat, aleshores el canvi sí serà possible.