Recuperant reformes (no tan) radicals

No hi ha cap política monetària que pugui finançar una renda bàsica indefinidament, però hi ha moltes polítiques fiscals capaces de fer-ho

Com de profundes seran les transformacions que la crisi de la covid-19 provocarà en les nostres societats? Des de fa dos mesos, tenim la mirada fixada en aquesta pregunta. És una de les qüestions que més ens obsedeix en aquests temps inesperadament convulsos. Com canviarà el nostre sistema econòmic? I la geopolítica mundial? Com ho faran els nostres valors i costums?

Anhelem que aquesta crisi no sigui només una tragèdia, cosa que ja ningú podrà discutir mai vista la quantitat de vides humanes que aquest virus s’ha endut amb una precipitació tan cruel. Molts malden perquè sigui també una oportunitat per canviar les coses de manera més o menys radical, des de la convicció que només serà possible superar aquesta crisi si canviem les regles del joc i que, per tant, el món que trobarem després de la covid-19 inevitablement ha de ser diferent del que teníem tot just fa quatre mesos. Com ho hem de fer perquè sigui no només diferent, sinó millor?

Si ens centrem en l’esfera econòmica, no hauria de passar-nos desapercebut un fenomen interessant. Una de les conseqüències imprevistes de la crisi és que ha tornat a posar a l’agenda algunes reivindicacions que, des de ja fa dècades, eren defensades sense excessiu èxit en l’àmbit del que genèricament podem anomenar les esquerres, de divers signe i condició. Propostes i reformes que, certament, mai havien desaparegut de l’agenda del debat públic i de les institucions polítiques –ja siguin parlaments, governs o organitzacions internacionals–, però que, fent una aproximació realista, semblaven lluny de ser implementades. No perquè no fossin legítimes ni raonables, sinó perquè es confrontaven a diverses resistències: ja fossin meres resistències intel·lectuals o culturals, ja fossin interessos poderosos als quals aquestes reformes amenacen més o menys directament.

Penso concretament en quatre reivindicacions que a molts els deuran sonar com a velles conegudes: la renda bàsica de ciutadania; la reducció de la setmana laboral; la construcció d’un sistema tributari europeu i d’un sistema d’eurobons, i la condonació del deute extern dels països pobres. No són propostes tan radicals com poden semblar a primera vista. De fet, si s’analitzen conceptualment, es tracta de reformes relativament modestes. Vist, però, que fa tant de temps que estaven, poc o molt, bloquejades, la seva posada en pràctica tindria, sens dubte, alguna cosa de revolucionària. La novetat, ara, rau en el fet que mai tants actors ni tan diversos des d’un punt de vista ideològic les havien considerat com una opció a tenir en compte seriosament.

La versió de la renda bàsica que han posat en pràctica governs conservadors als Estats Units i al Japó està plantejada com una mesura excepcional i transitòria, per combatre la crisi econòmica, i fins i tot podria ser que hagi estat dissenyada com una acció populista amb intencions electorals. Ara bé, hi ha un fet indiscutible: els ciutadans d’aquests dos països hauran experimentat com els seus respectius governs els ingressaven uns 1.000 dòlars a la butxaca (1.200 als EUA i 900 al Japó) d’un dia per l’altre, sense cap altra condició que haver fet la declaració de la renda (EUA) o tenir la nacionalitat (Japó). I molt serà que això no obri el debat de si és possible convertir aquesta mesura provisional en una mesura definitiva. Certament, els Bancs Centrals poden finançar una renda bàsica d’un mes, com ha estat el cas, però no una renda bàsica permanent, que només es podria sostenir a partir de recursos fiscals. No hi ha cap política monetària que pugui finançar una renda bàsica indefinidament, però hi ha moltes polítiques fiscals capaces de fer-ho. No seria lògic que els ciutadans, un cop experimentada la renda bàsica, volguessin saber quines polítiques fiscals caldrien per mantenir aquesta experiència?

La condonació del deute extern dels països pobres és un clàssic dels moviments de la societat civil dedicats a la lluita pel desenvolupament del sud i contra la pobresa. De fet, ha estat sempre una de les reivindicacions centrals del Fòrum Social Mundial i de l’altermundisme. Actualment, les polítiques de gestió del deute extern dels països pobres estan vehiculades a través del que es coneix com la iniciativa HIPC (Heavily Indebted Poor Countries), liderada pel Banc Mundial. Aquesta iniciativa ve a ser una mena d’empat entre els països del sud i els moviments socials que reclamaven una condonació rotunda i incondicional del deute, i els països i les organitzacions financeres internacionals que havien exercit de creditors, que o bé es resistien o bé posaven condicions molt estrictes per acceptar la condonació. Com que amb la crisi es preveu que la capacitat dels països del nord per dedicar recursos a les polítiques de desenvolupament del sud es redueixi dràsticament, s’estan aixecant veus, entre parlaments i ONG, en favor de permetre uns processos de condonació més ràpids, menys condicionats i més ambiciosos.

Sobre la reducció de la jornada laboral, d’una banda, i sobre la necessitat d’un sistema fiscal europeu, de l’altra, no afegirem gaire res més que no hàgim explicat en alguns dels articles anteriors. Per reduir la jornada, una de les claus rau en com incorporarem el teletreball a les nostres empreses i al nostre teixit productiu. El teletreball és només un instrument i es pot fer servir per a un determinat objectiu –per exemple, la conquesta de més temps lliure– o per a tot el contrari. Dependrà de les nostres preferències col·lectives.

És evident que l’experiència del teletreball que han fet molts treballadors durant aquests mesos de confinament s’ha produït en unes circumstàncies excepcionals i no precisament ideals: sense unes regles prèviament establertes entre treballador i empresa que defineixin exactament què és el temps de treball quan l’activitat laboral es fa a distància, o amb molts casos amb els fills a casa i els pares encarregant-se de la seva escolarització, per posar només dos exemples. Tanmateix, això no treu que el teletreball pugui suposar un guany en la productivitat de molts sectors econòmics i que aquest guany es pugui traduir en més temps lliure, sense necessitat que les famílies hagin de perdre renda.

Pel que fa al sistema fiscal europeu, és corprenedor veure la immensa majoria dels grups polítics al Parlament Europeu donant suport a la idea de bastir un veritable sistema d’impostos europeus: impostos sobre les emissions de carboni de les importacions, amb l’objectiu de protegir alhora el New Green Deal i la competitivitat exterior de les empreses europees, la taxa sobre les grans empreses digitals, la taxa sobre les transaccions financeres o un impost de societats amb una base comuna harmonitzada. Aquests són només alguns exemples d’una possible fiscalitat europea. N’hi ha d’altres. Potser ara seria el moment de posar sobre la taula l’impost progressiu sobre el capital que va proposar, amb gran rebombori, l’economista francès Thomas Piketty ara farà set anys.

En qualsevol cas, la realitat està impactant amb tota la seva brutalitat sobre les institucions europees. Si Europa no és capaç de bastir un fons de reconstrucció ambiciós, el projecte europeu molt probablement naufragarà de manera irreversible. Un fons d’aquesta magnitud –el Parlament Europeu reclama que no baixi dels 2 bilions d’euros– requereix la garantia del pressupost de la Unió Europea. Però aquest pressupost només pot garantir un fons així si més que dobla el seu volum, passant de menys de l’1% al 2% del PIB europeu. I, en efecte, això vol dir que la UE ha d’incrementar dràsticament els seus recursos propis. I la manera més coherent amb el projecte europeu d’aconseguir aquest augment és mitjançant un sistema d’impostos europeus.

Veurem totes aquestes velles reivindicacions de les diverses esquerres socials i polítiques, petites utopies pràctiques, convertides en realitat? Després de la Segona Guerra Mundial, el món va viure canvis i reformes que mai abans hauria imaginat. Per exemple, l’impost sobre la renda als Estats Units i a la majoria de països europeus va assolir taxes marginals del 70%, el 80% i fins al 90%, fins aleshores mai vistes, independentment de quin fos el color polític dels governs d’aquests països. En moments de grans trasbalsos socials i econòmics, hem vist materialitzar canvis que fins aleshores semblaven inimaginables. Probablement, allò que converteix uns temps en revolucionaris no és la radicalitat de les seves reformes, sinó el simple fet de dur-les a la pràctica.