Per què el Fòrum Econòmic Mundial es fixa en la natura

En el darrer informe que ha emès el Fòrum Econòmic Mundial aquest mes de gener de 2021 s’assenyala el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat com els dos riscos globals més importants als quals no s’està donant una resposta adequada. Els segueixen dos riscos socials  – l’erosió de la cohesió social i la desil·lusió del jovent- i un de tecnològic – els efectes adversos associats a noves tecnologies.

L’informe en qüestió es basa en l’Enquesta de Percepció de Riscos, i com que es fa públic anualment, permet veure com els aspectes mediambientals es van fent lloc entre els riscos més ‘ben posicionats’ -ja sigui perquè no se’ls dedica l’atenció que es mereixen o perquè any rere any es perceben com a riscos més probables o més greus.

Aquest ‘enverdiment’ dels riscos percebuts reflecteix una realitat ineludible: la dependència del desenvolupament social i econòmic en relació amb els recursos naturals i la biodiversitat. I és que el patrimoni natural -tots els components que l’integren (aigua, aire, gea), les espècies i els processos ecològics que tenen lloc a la natura- és el suport bàsic sobre qual es basteixen les societats.

L’informe distingeix entre riscos econòmics, socials, ambientals, tecnològics i geopolítics. Quan es va començar a difondre el concepte de desenvolupament econòmic es parlava de les 3 columnes que el sostenien, i que havien d’estar en equilibri: l’ambiental, la social i l’econòmica. Si assumim que els riscos geopolítics i tecnològics tenen una base socioeconòmica força evident, resulta que aquest ‘enverdiment’ de la graella de riscos es fa encara més evident.

I fa evident també, que les 3 columnes a les quals se solia referir el desenvolupament sostenible no eren la millor metàfora per entendre el desenvolupament sostenible. Hi ha dues metàfores més ajustades a la realitat. No són innovadores, el que és innovador és que hagin sortit dels cercles i els debats ecologistes i dels centres acadèmics i de recerca, per fer-se lloc entre la societat i els mitjans de comunicació. Una de les metàfores és l’anomenada ‘economia del dònut’, l’altra és la de la ‘piràmide’ dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).

L’economia del dònut, ideada i batejada per l’economista britànica Kate Raworth, dibuixa el desenvolupament econòmic en forma de dònut: el límit extern equival als límits planetaris que no es poden sobrepassar (com ara els nivells de contaminació, l’increment del canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat) , i el límit interior representa els límits socials mínims que qualsevol societat hauria de respectar (l’accés a l’aigua, el menjar i l’energia, la seguretat, l’equitat o la pau, entre altres), per sota dels quals no es pot caure -no hauria de caure cap país. L’altra metàfora, la piràmide dels ODS, endreça els 17 objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 de Nacions Unides, situant a la base els ODS mediambientals, relacionats amb la biosfera, com a fonament pels ODS socials, que al seu torn ho són dels econòmics.

Aquestes metàfores, al seu torn, en remeten a una convicció que està també cada vegada més estesa entre el món acadèmic i expert, les institucions polítiques nacionals i internacionals, els agents socials i la societat civil d’arreu del planeta: el PIB no és un indicador adequat per mesurar el nivell de desenvolupament dels països i el creixement econòmic no pot ser la mesura del seu èxit. D’aquí que no hagin faltat en els darrers anys les iniciatives per trobar nous indicadors de progrés social més conseqüents amb aquesta visió integral del desenvolupament i més coherents amb tot allò que l’evidència científica està demostrant ja fa temps. L’Informe de la “Comissió sobre la Medició del Desenvolupament Econòmic i del Progrés Social” liderada per Stiglitz, Sen i Fitoussi va ser un pas rellevant en aquest sentit.

El Pacte Verd europeu que la Unió Europea ha adoptat i està començant a desplegar té per objectiu alinear totes les polítiques sota aquesta visió de sostenibilitat. Moltes polítiques s’hi resisteixen i s’hi resistiran, i n’hi ha que són més determinants que d’altres. La política territorial, per exemple, és un factor clau per dissenyar quant de territori dediquem a cada ús (hi ha usos urbans, de conservació de la natura, de comunicació, agraris, industrials…) i com distribuïm i entrellacem aquests usos de la manera més eficient i responsable possible.

Una altra política clau és l’agrària, que serà un dels sectors més importants de la transformació de l’economia i la societat europees cap a un model més sostenible. Els reptes que té, a Europa i a Catalunya, no són pocs; ha de fer front als efectes del canvi climàtic, a l’escassetat de recursos, i als canvis, entre altres, en els hàbits i les demandes alimentàries, i tot això sense deixar de contribuir -o contribuint més, en la majoria de casos- a la conservació de la natura i dels béns i serveis ambientals.

Des del cor d’Europa seguim de ben a prop i contribuïm al desplegament efectiu del Pacte Verd europeu i de dues de les estratègies més importants que l’integren: l’Estratègia de Biodiversitat 2030 i la iniciativa De la Granja a la Taula.

Es tracta, en definitiva, d’assumir una premissa inequívoca i d’extreure’n les conseqüències pertinents: la conservació del patrimoni natural no és una opció de desenvolupament, sinó que és condició sine quae non per garantir el benestar actual i futur dels qui habitem aquest planeta.