Hi havia una vegada a Europa un sistema econòmic anomenat capitalista, on tothom pensava que els mercats financers complien aquella funció per a la qual estan socialment legitimats: proporcionar finançament a les empreses per tal que aquestes puguin generar riquesa i crear ocupació. Mentre l’economia dels països europeus prosperava, el PIB creixia, l’atur disminuía i els ingressos d’alguns estats (com l’espanyol) augmentaven fins a generar un important superàvit, ningú parava atenció sobre la veritable naturalesa d’aquests mercats financers. I, per tant, ningú sentia la necessitat de controlarlos, regular-los o obligar-los a fer allò que teòricament els pertoca.

1. Però un dia tot s’ensorrà…

Un bon (mal) dia, però, els mercats financers van mostrar la seva veritable cara: durant anys havien estat alimentant de manera irresponsable una gegantina bombolla especulativa que es va punxar estrepitosament. L’explosió es va sentir arreu, i el sistema capitalista (mundial) caigué precipitadament en la crisi financera més profunda des del crack financer del 29. Sí, aquell altre crack que vuitanta anys enrere havia provocat l’empobriment massiu de les classes mitjanes i havia obert les portes a l’adveniment del feixisme