Guidelines per a una política europea de creixement socialment justa
1. Quina responsabilitat té la UE i quina els estats membres de l’actual recessió?
En la mesura que la institució que concentra el poder a la UE segueix sent el Consell Europeu i que aquest representa els estats membres de la UE, sembla difícil distingir entre la responsabilitat de la UE i la dels seus estats membres, com si es tractés de coses diferents. Altra cosa és preguntar-se si la situació d’aquells estats membres de la UE que estan ara mateix en recessió es deu principalment a les decisions de política econòmica del seus respectius governs o es deu, més aviat, a les decisions que el Consell Europeu i la Comissió –per delegació del Consell- ha fet prendre a aquests governs. Si la pregunta és aquesta, som del parer que la situació recessiva en la qual es troben avui molts estats europeus –no podem parlar de recessió en el conjunt de la UE, en la mesura que les previsions de creixement pel 2014 i el 2015 segons la Comissió són de l’1,3% i l’1,5%, respectivament- tenen bastant més a veure amb les opcions de política econòmica que ha pres la UE de manera col·legiada, que no a les decisions individuals dels seus governs.
Concretament, la “responsabilitat de la UE” –insistim que, amb aquesta expressió ens estem referint a la del conjunt d’estats membres que s’asseuen al Consell Europeu i, dins d’aquesta institució, a la dels estats que hi tenen més poder, particularment Alemanya- es pot assenyalar en dos sentits
a) la responsabilitat de la UE pel què fa al mal disseny de la Unió Monetària, que està a l’origen de l’actual crisi econòmica
b) la responsabilitat de la UE en l’elecció de les polítiques d’austeritat, a partir del maig del 2010, polítiques que expliquen que, mentre tota la resta de zones del planeta que van ser víctimes de la crisi l’any 2008 ja l’han superat sobradament, només la UE –o, per ser més precisos, alguns països de la UE- segueixin avui en situació de recessió i que el conjunt de la UE es trobi avui amb unes taxes de creixement certament penoses
En efecte, l’actual situació de creixement “anèmic” de la UE és conseqüència de la superposició de dues crisis (o, més ben dit, de dos tipus de causes que han portat a la crisi): la crisi de l’euro i la crisi derivada de les polítiques d’austeritat fiscal.[1]
La crisi de l’euro. Sense entrar ara en grans detalls, a l’origen de l’actual “crisi” econòmica europea hi ha un mal disseny de l’euro. Els diferencials de competitivitat entre els països que conformen una unió monetària -i que, per tant, han renunciat a la possibilitat d’ajustar aquests diferencials per mitjà del tipus de canvi i del tipus d’interès- només derivar en tres escenaris:
a) L’escenari en que les economies dels diferents països estan efectivament integrades en un mercat comú i, per tant, els factors productius tenen un nivell de mobilitat suficient com per garantir la convergència d’aquests països en termes de competitivitat. En el cas de la UE aquest escenari no es va produir perquè, tot i formar part del Mercat Únic, la integració de les diferents economies –molt particularment, els seus mercats financers- era més petita del que se suposava, de tal manera que la introducció de l’euro va afavorir que els diferencials de competitivitat entre els països del nord de la UE i els del sud augmentessin en comptes de disminuir.
b) L’escenari en que la unió monetària va acompanyada d’una unió fiscal, que permet compensar les diferències de competitivitat i els “shocks asimètrics” entre els diferents estats membres per mitjà de les polítiques fiscals del govern central (federal). En el cas de la UE aquest escenari tampoc es va produir perquè, com és sabut, la UE va cometre la “temeritat” de tirar endavant una unió monetària sense acompanyar-la de la consegüent unió fiscal –a saber, impostos comuns, un pressupost comú i un Tresor comú capaç d’emetre deute comú (eurobons)-
c) L’escenari en que els diferencials de competitivitat es mantenen o, com va passar en el cas de la UE, s’incrementen. Tanmateix, en aquest cas, la conseqüència inevitable és un increment sostingut del dèficit per compte corrent i, en paral·lel amb això, de l’endeutament exterior dels països menys competitius. Que és exactament el que va passar a Europa entre l’arribada de l’euro (1999) i l’arribada de la crisi (2008). Al seu torn, aquest endeutament exterior era possible perquè la pròpia arribada de l’euro va deixar els tipus d’interès en uns nivells excepcionalment baixos, cosa que permetia a aquests països menys competitius endeutar-se a un cost irrisori.
Es podria dir que en realitat hi ha un quart escenari: aquell en el qual els països membres de la unió monetària fan les reformes estructurals que els garanteixin convergir en termes de competitivitat. Però aquestes reformes per sí soles difícilment poden resoldre el problema, si no van acompanyades d’una efectiva integració de les diferents economies –i dels seus mercats financers- en un mercat únic i d’una unió fiscal que permeti una acció d’acompanyament d’aquestes reformes estructurals dels diferents estats membres per part del govern central (federal).
La relació entre el mal disseny de l’euro i l’actual crisi econòmica sembla prou evident: la introducció de l’euro, sense cap dels mecanismes necessaris per corregir els riscos i els inconvenients inherents a qualsevol unió monetària, va alimentar un enorme endeutament dels països perifèrics de l’eurozona, amb economies menys competitives, destinat a finançar el seu dèficit exterior. I les mateixes condicions financeres que facilitaven aquest endeutament permetien, simultàniament, que els bancs d’aquests països perifèrics alimentessin una enorme bombolla d’actius –en el cas d’Espanya, d’actius immobiliaris- que, quan va explotar va bloquejar el sistema financer de tots els països de la UE: tant dels països deutors com dels països creditors. I, com és sabut, va ser aquest col·lapse del sistema financer el que va sumir l’economia europea –juntament amb la d’altres zones del planeta- en una profunda
Les polítiques d’austeritat. Va ser precisament per evitar l’esfondrament general dels seus sistemes financers –sempre caracteritzats per una forta presència de bancs “sistèmics” (too big to fail)- que els governs europeus, a l’inici de la crisi, van escometre una operació de rescat massiu dels seus bancs. I amb això van convertir el que inicialment era un deute del sector privat en un deute públic. Posem l’exemple d’Espanya: el deute que les grans immobiliàries espanyoles tenien amb els grans bancs i amb les caixes espanyoles (en molts casos, els propis creadors d’aquestes immobiliàries) era, en realitat, un deute amb els grans bancs alemanys, francesos i d’alguns altres països centrals de la UE. Per tal que aquests bancs no es quedessin sense cobrar, el govern espanyol es va veure obligat a rescatar els seus bancs, assegurant així que procedien a un procés de desapalancament ordenat. Però aquest rescat, en el moment en que el deute públic espanyol escalava a gran velocitat, any rera any, i en que la prima de risc del deute espanyol assolia cotes històriques, només podia ser finançat per mitjà d’un fons europeu, com així va ser. Per tant, el desenllaç de la crisi, en el cas d’Espanya, es podria explicar així: com la UE va rescatar el govern espanyol per tal que pogués rescatar els bancs espanyols per tal que aquests poguessin desfer el seu enorme endeutament amb els bancs dels països centrals de la UE.
La contrapartida d’aquesta situació de “rescat parcial” va tenir dues cares: la imposició d’unes draconianes polítiques d’austeritat fiscal que s’han traduït, des del 2010 ençà, en una sistemàtica reducció tant de la despesa social dels nostres Estats del benestar (educació, salut, serveis socials, polítiques actives d’ocupació, etc.) com d’inversió pública. I una reforma laboral encaminada a forçar una “devaluació interna” que té com a objectiu recuperar la competitivitat de l’economia espanyola, amb el suposat objectiu que sigui el sector exterior el que tiri del creixement. El resultat a la vista està: la depressió de la despesa pública, per una banda, i la depressió dels salaris i, en conseqüència, de la capacitat de consum de les famílies espanyoles –especialment de les rendes més baixes: la pèrdua de poder adquisitiu de les rendes baixes ha estat d’un 43%, mentre que els salaris més alts a penes han perdut un 3%, en el cas d’Espanya, des de l’inici de la crisi- ha portat l’economia espanyola a varis anys seguits de recessió. [2]
Es precís recordar, tanmateix, que si els països amb grans dèficits públics han estat obligats a retallar per tal de fer front a aquests dèficits, això en part és degut també al mal disseny inicial de l’euro. En efecte, una de les conseqüències més problemàtiques –probablement, la més problemàtica de totes- del fet que la unió monetària no vagi acompanyada de la consegüent unió fiscal és que els Tresors nacionals, que segueixen sent responsables d’emetre deute públic, ja no tenen un Banc Central que els recolzi. Fer la unió monetària però no la unió fiscal volia dir disposar d’un únic Banc Central (BCE) i mantenir disset Tresors nacionals que, en conseqüència, perdien el suport que en un esquema “normal” el Banc Central nacional els oferia fins aleshores. Davant d’aquesta novetat que suposa un deute públic (nacional) “despullat”, els mercats financers van reaccionar amb especial duresa davant dels increments del dèficit públic d’aquests estats que ja no tenien un Banc Central al qual recórrer.[3]
Anant més enllà del cas espanyol, el resum seria aquest: si bé el primer any i mig de la crisi els governs europeus van aplicar polítiques netament keynesianes –rebaixa dels tipus d’interès i estímuls fiscals generosos- assumint les conseqüències que aquestes polítiques poguessin tenir en termes de dèficit públic, a partir del maig del 2010 es va produir un canvi radical en l’orientació de la política econòmica de la UE –amb l’excusa de la crisi del deute grec-. D’aquesta manera es va produir el que qualsevol manual de macroeconomia podria preveure: les polítiques d’estímul –acompanyades dels rescats bancaris- van permetre que la caiguda del PIB fos menys severa del que hagués pogut ser i que se sortís relativament ràpid de la recessió; les polítiques d’austeritat van retornar l’economia europea a una situació de depressió de la que tot just acabava de sortir. En resum, el que hagués pogut ser una crisi en forma de V es va convertir, per obra i gràcies de les polítiques dictades des del Consell Europeu, en una crisi de W, en la qual la segona recuperació es d’una atonia tal que acosta al quasi-estancament. Com haurien de saber la majoria d’economistes –sense necessitat de ser keynesians- l’austeritat i la recessió es retroalimenten, en una mena de cercle viciós infernal d’acord amb el qual com més retalles, menys ingresses –amb el trist resultat que el PIB s’estanca o decreix, sense que el dèficit públic aconsegueixi cap millora apreciable.
(Hem dedicat a aquest 1er punt una extensió més gran de la que podria semblar inicialment recomanable perquè de les reflexions que hi hem fet es dedueixen, de manera més o menys automàtica, moltes de les propostes que farem en els apartats següents.)
2. Quina fóra la distribució ideal de competències entre la UE i els estats membres, per tal d’evitar i millor gestionar crisis com l’actual?
Si ens atenem a l’anàlisi precedent, sembla bastant clar quina és la resposta a aquesta segona qüestió. Vist que el punt de partida “natural” de la unió monetària és el fet que hi hagi –i que, probablement, sempre hi segueixi havent- diferències de competitivitat entre els diferents països membres de l’eurozona, cal articular els mecanismes necessaris per tal d’evitar que aquestes diferències de competitivitat:
a) es vegin agreujades, de manera estructural, a causa de la pròpia unió monetària
b) es converteixin en el caldo de cultiu que afavoreix una crisi financera que, amb una gran probabilitat, s’acabi traduint en una recessió o, en el millor dels casos, en una atonia en les taxes de creixement
Els mecanismes que haurien de permetre aquesta gestió sostenible dels diferencials de competitivitat entre els països de la zona euro haurien de ser:
A ) A nivell financer
1.D’entrada, culminar la unió bancària. La unió bancària hauria de permetre una efectiva integració dels mercats financers dels diferents països de l’eurozona en un únic mercat financer europeu. Com hem explicat al principi, la mobilitat dels factors –i molt concretament del capital financer- és l’única manera de què disposen les economies d’una mateixa àrea monetària per ajustar els seus diferencials de competitivitat –un cop ja no poden fer-ho per mitjà del tipus de canvi i el tipus d’interès-. Per tant, l’efectiva integració dels mercats financers és bàsica per tal de garantir la sostenibilitat de la unió monetària.
2.A més, com és sabut, un dels problemes principals de la crisi és que hi ha “bancs sistèmics” (too big to fail) que són un exemple canònic de “risc moral”: sabent que seran rescatats en qualsevol cas, donat el seu caràcter sistèmic, assumeixen un nivell de riscos perfectament irresponsables. Tanmateix, aquests bancs són “sistèmics” per al seu mercat financer nacional, però ja no ho són si es valora el seu pes en un únic mercat financer europeu. La integració dels diferents mercats financers en un únic mercat financer europeu –molt particularment la banca minorista- és bàsica per tal de reduir la situació de “risc moral” en la qual es troben avui moltes entitats bancàries europees i, en conseqüència, reduir la situació d’ “irresponsabilitat estructural” que ha caracteritzat els mercats financers europeus en els darrers anys.
3.Si tot i les quatre llibertats (que permetia la lliure circulació de capitals dins del mercat comú) l’eurozona no disposava d’un veritable mercat financer integrat a escala europea és perquè mancaven les institucions que ho havien de fer possible. Es a dir, mancaven les tres institucions claus d’una unió bancària: un supervisor comú, una autoritat comuna de resolució de les entitats en crisi i un fons comú de garantia de dipòsits. En aquest sentit, cal subratllar que la UE es troba en aquests moments en procés de fer una unió bancària incompleta: si bé ha adoptat ja un supervisor comú (el BCE) i una autoritat única de resolució (el Mecanisme Únic de Resolució Bancària), ha aparcat sine die la creació d’un fons comú de garantia de dipòsits. Compartim el parer d’aquells autors que consideren que sense aquesta tercera pota, la unió bancària quedarà coixa i l’efectiva integració dels diferents mercats financers nacionals en un únic mercat financer europeu serà insuficient.
4.En darrer lloc, en l’esfera financera és imprescindible comptar amb un sistema de qualificació de riscos (agències de rating) capaç de fer mínimament bé la seva feina. Com és sabut, les agències de rating van fracassar estrepitosament a l’hora d’avaluar els actius financers que estan a l’origen de la crisi financera més gran dels darrers 80 anys. Els mateixos actius que van deixar l’economia europea al límit del precipici havien estat valorats amb la màxima qualificació per aquestes agències pocs mesos abans. En aquest sentit, no és nova la idea de crear una agència europea de qualificació de riscos. Davant del conflicte d’interessos que podria produir-se si aquests agència fos promoguda o participada pel sector públic, una opció a considerar seria la possibilitat que fos concebuda com una entitat del tercer sector.
B) A nivell fiscal
1.En coherència amb el que s’ha exposat al primer punt, cal avançar el més ràpidament possible en la direcció d’una veritable unió fiscal. Tothom és conscient, tanmateix, que els reptes en termes de governança i de sobirania que implica un objectiu d’aquesta naturalesa són colossals. Però som del parer que la UE no té altra opció que avançar en aquesta direcció: l’euro sense unió fiscal a llarg termini no és sostenible. Per tant, el dilema de la UE és aquest: o fa la unió fiscal o desfà la unió monetària. I si opta per fer la unió fiscal, el camí és tan llarg i s’enfronta a dificultats tan enormes que el millor és començar a caminar-lo com abans millor i a bon ritme.
2.La unió fiscal compta amb dues facetes. D’una banda la coordinació pressupostària per evitar que els governs membres de la unió incorrin en dèficits públics excessius o injustificats. Aquest és el capítol de la unió fiscal en el qual es pot dir que, des de l’inici de la crisi fins avui, ja s’han fet pràcticament tots els deutes. Avui els mecanismes del qual disposen la Comissió i el Consell per “vigilar” els comptes públics dels estats de l’eurozona són molt més estrictes i molt més efectius que els que existien abans de la crisi. Però només amb això podem dir que la unió fiscal europea serà completament incompleta –de fet, si queda limitada a la coordinació pressupostària, no seria ni tan sols digna d’aquest nom.
3.L’altra faceta de la unió fiscal és: el pressupost comú, els impostos comuns i el deute comú (eurobons). En síntesi: una Hisenda europea i un Tresor europeu, que juntament amb el BCE, completin un triangle que avui –temeràriament- només té una cara. Aquesta altra cara de la unió fiscal, aquella en relació amb la qual a penes s’ha avançat ni un mil·límetre, és justament la que permet utilitzar la política fiscal com un instrument eficaç per fer front als diferencials de competitivitat entre les diferents economies de la unió monetària: a) acompanyant les reformes estructurals que han de fer els països menys competitius per millorar la seva productivitat; b) compensant els “shocks asimètrics” (exògens) que es puguin produir entre les diferents economies de la unió.
4.Pel què fa al pressupost i als impostos comuns, és evident que el pressupost amb què compta avui la UE és poc menys que irrisori, si es compara amb el pressupost dels governs centrals d’altres àrees monetàries comparables del món (per exemple, els EE.UU.). No és aquesta, probablement, l’ocasió per discutir quina hauria de ser l’estructura i la composició d’un sistema tributari europeu digne d’aquest nom. Tanmateix, sí que ens sembla oportú assenyalar que el camí cap a la construcció d’un veritable sistema tributari europeu hauria d’anar precedit d’algunes reformes de gran rellevància (algunes ja en marxa), com per exemple:
a) impulsar impostos al capital financer (tasa Tobin) i impostos verds a escala europea
b) harmonitzar els impostos sobre aquells factors productius amb major mobilitat, començant per l’impost de societats, així com els impostos al patrimoni, grans fortunes i successions
c) promoure l’equiparació, a escala nacional, entre la tributació de les rendes del capital i les del treball
d) lluitar decididament contra al frau fiscal, la qual cosa significa una política de “tolerància zero” en relació als paradisos fiscals (especialment els interns a la pròpia UE)
5.Quin hauria de ser el destí del pressupost europeu? El disseny i l’ús d’aquest pressupost hauria de respectar alguns principis bàsics: a) el principi de subsidiarietat; b) el principi de ser usat amb finalitats anticícliques; c) el principi de ser usat en tot allò que serveixi per millorar la competitivitat de l’economia europea, entre d’altres. En relació amb això, dues consideracions. En primer lloc, i pel què fa a l’orientació anti-cíclica d’aquest eventual pressupost, d’acord amb el què ha explicat la literatura acadèmica en els darrers anys, el paper del “multiplicador heynesià” és molt més rellevant del que pensava el paradigma neoclàssic, encara ho és més en les fases recessives del cicle i especialment quan la política d’estímul fiscal pren la forma de despesa pública (més que no reducció d’impostos) i aquesta es concreta en projectes d’inversió [4]. En segon lloc, i pel què fa a la seva orientació a la millora de la competitivitat de l’economia europea, no són poques les veus que han proposat que aquest eventual “pressupost europeu” –si efectivament funcionés com un gran fons d’inversió públic- focalitzés les seves inversions en el sector de les energies sostenibles i de l’eficiència energètica, de les grans xarxes i infraestructures de transport, de la I+D+i, i de les telecomunicacions.
6.Pel què fa al deute, el debat sobre l’oportunitat de crear un Tresor comú i impulsar els eurobons va ser molt viu i protagonista en els primers anys de la crisi, però en els darrers anys (del 2010 ençà) sembla que hagi pràcticament desaparegut de les institucions europees. Gran error perquè, des del nostre punt de vista, el Tresor europeu és una pota irrenunciable de la unió fiscal. Sense eurobons, la UE serà un projecte a mig construir. Propostes concretes de com avançar en relació amb la mutualització del deute n’hi ha moltes i de molt bones; ens remetem a les propostes que en aquest sentit ha fet Stuart Holland –ja sigui en companyia d’altres autors, com Galbraith i Varoufakis, o en solitari-.
Aquesta ambiciosa llista de reformes es resumeixen, com ja hem dit, en dos conceptes claus: una unió bancària completa i una unió fiscal també completa. En aquest llarg i ambiciós camí cap a la plena unió bancària i fiscal, caldria afegir-li dos capítols més:
a) Una reforma dels estatuts del BCE que, com la FED americana, equilibri els objectius d’inflació amb els objectius de creixement. I que permeti al BCE comprar deute públic i fer polítiques de “quantitaive easing” amb més naturalitat. Es a dir, caldria també oficialitzar un cert canvi de rumb en la política monetària del BCE.
b) Les “reformes estructurals” que cadascun dels països (especialment aquells amb més problemes de competitivitat) han de fer per tal de millorar la productivitat del seu sistema productiu. També els països tenen els seus deures “particulars” a l’hora de resoldre els desequilibris que avui han convertit la UE en el “malalt crònic” de l’economia mundial –descomptant el cas de Japó.
Tanmateix, el problema del camí traçat no es troba tant en les dificultats tècniques que puguin derivar-se de les diferents reformes que calen per assolir la plena unió bancària i la plena unió fiscal. Ni tan sols són els interessos que aquestes reforma afecten més o menys frontalment –pensem, per exemple, en els interessos que es posen en joc amb un fons comú de garantia de dipòsits, o amb l’armonització de l’impost de societats o la tolerància zero amb els paradisos fiscals- que són una part important del problema. Des del nostre punt de vista, la dificultat més rellevant de totes –sent molt rellevant el problema dels interessos perjudicats, insistim- rau en la “revolució” que en termes de governança democràtica implica culminar aquestes dues unions, molt particularment la unió fiscal. Es pot disposar d’un pressupost i d’uns impostos comuns sense un Ministre d’Hisenda comú (o un supercomissari d’Hisenda)? La resposta, creiem, és no. Diguem-ho més clarament: es pot disposar d’una unió fiscal sense disposar d’un veritable govern federal europeu? La resposta, creiem, és no. Es pot disposar d’un govern federal europeu sense una legitimació democràtica directa d’aquest govern? La resposta, clarament, hauria de ser no.
Hi ha una regla de proporció entre les competències de la Comissió (l’embrió d’un govern europeu) i el seu grau de legitimació. Mentre els poders de la Comissió eren “poders delegats” –una institució “per sota” del Consell Europeu- la seva legitimació democràtica podia ser indirecta: el Consell elegia el president de la Comissió. Avui el Parlament ha aconseguit augmentar la legitimitat d’aquest embrió de govern europeu, amb el mecanisme de “hearing2 i validació dels Comissaris. Tanmateix, el dia que la Comissió fos un veritable govern federal, amb competències fiscals, amb un pressupost i uns impostos, amb capacitat per emetre deute un tresor al seu servei –sense que els Estats representats al Consell Europeu tinguessin una gran capacitat per vetar les seves decisions- sembla evident que aquell govern hauria de comptar amb un mecanisme legitimació democràtica directa –com el de qualsevol govern de qualsevol estat membre de la UE avui, independentment de si el seu règim és parlamentari o presidencialista.
Aquesta és, al nostre parer, la gran –immensa- dificultat a vèncer per tal d’avançar de manera certa cap a la unió fiscal: no és possible la unió fiscal plena si no estem disposats a fer una unió política plena (federal). Com sabem prou bé, això vol dir construir una “sobirania” europea (un demos europeu) per sobre de les actuals sobiranies estatals. Tanmateix, que la dificultat a la qual ens enfrontem sigui enorme no hauria de voler dir que renunciem a aquest horitzó. Perquè el dilema al qual ens enfrontem també és enorme, tal i com s’ha vist abans: o avancem cap a la unió fiscal (i la consegüent unió política federal) o, a la llarga, desfem la unió monetària. Acabar desfent la unió monetària no seria un cop irreversible pel projecte europeu en el seu conjunt?
3. Valoració del Pla Juncker
Les principals crítiques que es poden fer -que s’estan fent, de fet- al Pla Juncker són:
a) No és un veritable Pla d’inversió públic, en la mesura que està concebut com un gran programa d’ “avals” i de “garanties” per animar la inversió privada. No és el mateix fer servir el diner públic com un fons d’inversió públic, que com un fons d’avals al capital privat perquè assumeixi determinats riscos d’interès públic. Alguns consideraran que es molt millor, en la mesura que l’ús en forma d’avals i garanties multiplica en molt el capital finalment invertit. D’altres consideraran que és pitjor, en la mesura que el capital privat requereix una determinada rendibilitat i això limita les inversions: des del punt de vista del seu interès públic i de la seva utilitat social, i fins i tot pel què fa al seu potencial anti-cíclic. Les inversions que més poden estimular la demanda, les que més ocupació poden crear i que més poden activar aquelles parts del mercat de treball més estancades no tenen perquè coincidir, ni molt menys, amb aquelles inversions amb una certa rendibilitat.
b) La insuficiència dels fons. Perquè els 20.000 milions € que posa la Comissió (a través del BEI) es converteixin en els 300.000 milions € que proposa Juncker cal una ratio d’apalancament del 15. Alguns programes de la Comissió o del BEI que partien de ratios d’apalancament molt més baixos (del 10) han fracassat estrepitosament. Tanmateix, els defensors del pla addueixen que, en les seves darreres ampliacions de capital, el BEI ha demostrat tenir una capacitat d’apalancament del 18. Donat que aquest fons de 20.000 milions € quedarà integrat dins del BEI, podria ser que la capacitat d’apalancament fos la mateixa. Però no hi ha garanties que un fons tingui el mateix impacte que el nou capital derivat d’una ampliació.
c) No hi ha cap novetat. De fet, la gran majoria dels 20.000 € són reassignació de fons que ja existien i, per tant, a penes hi haurà diner nou. En el mateix sentit, el fons que gestionarà aquests diners i que quedarà integrat dins del BEI disposarà de varis instruments financers, cap dels quals és nou. Tots ells ja existien, tots ells estan sent utilitzats ja en diferents programes del BEI ja en marxa; simplement, es reagrupen i es posen sota una mateixa direcció. Per tant, si no s’està fent res substancialment diferents, els crítics –o millor dit, els escèptics del pla Juncker- consideren que no tindria molt de sentit esperar resultats gaire diferents dels actuals.
Finalment, caldria parar esment en l’argument fonamental –de fet són dos arguments- en base al qual es defensa que la filosofia del pla Juncker ha de ser “animar la inversió privada” i dirigir-la cap a projectes d’interès públic, i no activar un veritable pla d’inversió pública:
a) Els estats no estan en condicions de crear un mega-fons de 300.000 milions €, perquè amb l’actual situació financera dels estats membres, això només es podria finançar amb emissions massives de deute públic i dispararia el seu dèficit públic. En el mateix sentit, la Comissió europea tampoc pot finançar aquest fons perquè no disposa de capacitat d’endeutament –a manca dels eurobons- i perquè els seus instruments tributaris –els impostos europeus- són massa escassos per finançar un pla així.
b) A més, en els mercats financers hi ha, ara mateix, una gran liquiditat: l’estalvi és alt, està ple d’inversors buscant projectes on invertir i hi ha empreses amb diners suficients per emprendre grans projectes. Si estan aturades és per la por d’assumir determinats riscos vinculats a determinats tipus de projectes –d’interès públic- i per tant del que es tracta és de fer servir el diner públic com una “empenta inicial” que els faci perdre aquesta por.
Tot i que la lògica que subjau a aquests dos arguments pugui semblar impecable, no podem deixar de fer-nos una pregunta. Si hi ha liquiditat al mercats financers i un gran estalvi que no troba la manera de convertir-se en inversió, i si els governs (els estats i la Comissió) estan avui sub-finançats i en molts casos estat de dèficit crònic, els governs teòricament tenen davant seu dues possibilitats: a) fer servir els seus escassos recursos públics com a “garanties” que mobilitzin aquest ingent estalvi privat; o b) articular una política fiscal que transfereixi aquest estalvi privat a mans del govern, via impostos, la qual cosa hauria de permetre aquests governs finançar tots aquests plans d’inversió que avui no es poden permetre. Per què els governs europeus han optat indefectiblement pel primer camí, renunciant completament al segon? De segur que, comptant amb les restriccions amb les que es troben aquests governs avui, només el primer camí pot ser abordat com una opció racional?
Més enllà de la factibilitat a curt termini d’una o altra via (qüestió del tot rellevant, sens dubte), cal plantejar-se quin és el tipus de rendibilitat que s’obté en un i altre cas. El camí a) sacrificarà, poc o molt, l’interès social dels projectes en nom de la rendibilitat privada. El camí b) sacrificarà la rendibilitat econòmica a curt termini dels projectes en nom de la seva rendibilitat social –la qual, no ho oblidem, quan s’orienta correctament, es en rendibilitat econòmica a llarg termini, també.
Fetes aquestes consideracions, no cal dir que som partidaris de totes aquelles propostes que avui exigeixen que les inversions del pla Juncker estiguin condicionades pel “balanç social” i el “balanç ambiental” de les inversions que es disposi a finançar. En aquest sentit, caldria prioritzar aquelles inversions que, a banda d’estar orientades a la millora de la competitivitat de l’economia europea –pel què fa a això, ens remetem a la llista de sectors que hem assenyalat quan parlàvem del destí d’un eventual pressupost europeu-, afavoreixin aquests impactes:
a) Crear ocupació, especialment en aquells sectors de baix valor afegit que avui són els més perjudicats per les altes taxes d’atur -conscients que això pot ser de difícil conciliació amb l’objectiu de destinar les inversions a aquells sectors que més poden contribuir a la millora de la competitivitat (energies, xarxes de transport, R+D+I, telecomunicacions, etc.)-.
b) Tenir un impacte positiu en termes de pre-distribució. Les polítiques públiques no només haurien fixar-se en les regulacions re-distributives, sinó en aquelles que afavoreixen una pre-distribució el més igualitària possible. En aquest sentit, cal donar una especial prioritat a totes aquelles tipologies empresarials –economia social, diverses formes de democràcia industrial, etc.- que de manera contrastada tenen un impacte positiu en termes de pre-distribució.
c) Pel què fa al sector de l’energia, caldria afavorir totes aquelles inversions que permetin avançar en la generació d’energies renovables i en totes aquelles que permetin millorar l’eficiència energètica –tan a nivell productiu, com del transport, com residencial.
d) Prioritat de les inversions en socials: educació, salut i serveis social (polítiques de família, lluita contra l’exclusió, etc.). Prioritat de les polítiques actives d’ocupació.