18 arguments sobre la democràcia econòmica
1er argument: El capitalisme ha traït els ideals de la modernitat. Les revolucions liberals neixen sota la proclama de “llibertat, igualtat, fraternitat”, però el capitalisme –la plasmació econòmica del liberalisme modern- ens ha conduit a una societat amb explotació, desigualtat i individualisme. El socialisme del segle XIX neix per denunciar aquesta traïció.
2on: L’Estat del benestar, al llarg dels segle XIX i XX, ha intentat corregir les injustícies del capitalisme. Però podem dir que ho ha aconseguit? Si ens fixem en els millors Estats del benestar del planeta, els escandinaus, podem pensar que el grau de justícia social d’aquells països és realment envejable. Tanmateix, posem dos interrogants: És aquest el màxim de justícia social al qual pot aspirar l’espècia humana? És efectivament universalitzable aquest model social (escandinau) a escala global?
3er: Què podem fer per millorar els nostreS Estats del benestar, per tal de fer-los encara més efectius en el seu propòsit de fer just –de domesticar- el capitalisme? Apuntem tres estratègies:
a) Fer-los més eficaços en les seves funcions clàssiques -en el marc d’una economia globalitzada- la qual cosa passa per: donar una especial prioritat a l’educació, lluitar contra el frau fiscal i disposar d’una administració pública àgil, dotar-lo d’una base fiscal suficient, prioritzar les polítiques socials preventives per sobre de les paliatives, etc. Un programa polític d’escala estatal.
b) Globalitzar-los. El principal problema de l’Estat del benestar des de fa tres dècades és que la seva base política segueix sent l’Estat nació, mentre que els mercats avui ja funcionen a escala mundial. Si l’essència de l’Estat del benestar és l’equilibri (tens) entre Estat i mercat –és a dir, entre democràcia i capitalisme- uns Estats nacionals ho tenen molt malament per regular uns mercats mundials (com l’actual crisi econòmica ha demostrat de manera flagrant).
L’exemple més clar el trobem en dues de les columnes bàsiques de l’Estat del benestar: la progressivitat fiscal i la regulació del mercat de treball, que s’han erosionat de manera indiscutible en les darreres dècades. Cal globalitzar l’Estat del benestar, és a dir, calen mecanismes de governança democràtica global que ens permetin controlar els mercats mundials. La qual cosa passa, en primer lloc, per construir governs regionals –a Europa, a Amèrica Llatina, a Àfrica, etc.-. Cal harmonitzar els impostos a escala europea, calen sindicats mundials, calen impostos globals (taxa Tobin), etc.
c) Reforçar-lo amb nous dispositius. Alguns defensors de la Renda Bàsica (RB) creuen que aquesta proposta és l’única que pot fer que una societat amb economia capitalista pugui ser una societat efectivament justa. Per això, proposen ampliar els actuals Estats del benestar amb una RB com una manera d’assolir els mínims de justícia requeribles, sense necessitat de sortir del sistema capitalista. En tot cas, una RB sembla que permetria eradicar la pobresa (monetària) de manera completa i definitiva, enfortir les condicions de negociació dels treballadors en el mercat de treball i assegurar una distribució molt més igualitària de la renda.
4rt: Tanmateix, encara que fem més eficaços els nostres Estats del benestar, encara que els globalitzem, encara que el reforcem amb nous dispositius, podrem dir que les aspiracions de justícia social –de llibertat real, d’igualtat suficient, de fraternitat possible- als quals ha aspirat l’esquerra quedaran satisfetes? La nostra resposta és clara: no, i té una justificació. La causa de les injustícies és la propietat privada del capital -fa uns anys haguéssim dit “dels mitjans de producció”, avui hauríem de dir “del capital financer”, però el concepte és el mateix-. És aquesta naturalesa privada del capital la que identifica el capitalisme com a tal –és la seva “essència”- i la que està a l’origen de les seves desigualtats injustes i de la tendència inexorable al creixement -i del consumisme i de la moral social de l’individualisme possessiu que se’n deriva-. Aquesta naturalesa injusta del sistema s’estén a totes les seves versions històriques conegudes: també en l’Estat del benestar la propietat del capital segueix sent privada.
5è: No cal ser socialista ni marxista per arribar a aquesta conclusió: que el capitalisme no pot ser just perquè la causa de les seves injustícies es deriven de la seva característica essencial. El millor pensament liberal del segle XX, el de John Rawls, el més rellevant filòsof polític del segle, arriba a la mateixa conclusió sense cap mena de timidesa: considera que els seus principis de justícia –que venen a ser una depuració dels principis liberals- són perfectament incompatibles tant amb el capitalisme liberal com amb el capitalisme social de l’Estat del benestar.
6è: La recerca d’un sistema sense propietat privada del capital (no capitalista) passa a convertir-se, per tant, en l’objectiu indiscutible si volem avançar cap a un sistema econòmic just. Tanmateix, l’alternativa a la propietat privada que s’ha assajat al llarg del segle XX ha estat la propietat estatal. I ja sabem que una economia basada en l’estatalització completa de la propietat del capital (de les empreses) és una economia destinada al fracàs, tan des del punt de vista de l’eficiència com del pluralisme polític i social. En efecte, els països amb economies estatals –de planificació més o menys centralitzada- s’han revelat al llarg del segle XX com sistemes amb graus problemes de burocratització i amb una deriva inevitable cap al totalitarisme.
7è: Es imprescindible no ignorar les lliçons que el segle XX ens ha proporcionat. Només hi ha dues maneres conegudes d’assignar els recursos productius, en qualsevol que sigui el sistema econòmic: el mercat o la planificació estatal (més o menys centralitzada). Una economia que es vulgui pròspera i no totalitària ha de ser una economia de mercat. Per tant, si volem construir un sistema econòmic just, però compatible amb les ensenyances de la nostra història recent, el repte queda plantejat de la següent manera: com avançar cap a un sistema de mercat (per tal de garantir l’eficiència i el pluralisme), però sense propietat privada del capital (per tal de garantir la justícia)?
8è: En els nostres cervells, el concepte d’ “economia de mercat” i el concepte de “capitalisme” estan indissociablement units. Però en realitat es tracta de conceptes diferents. És imprescindible desacoblar aquests dos conceptes en els nostres caps. Quan ho fem s’obre un horitzó de recerca teòrica i d’experimentació pràctica d’una fecunditat inabastable. Una altra economia és possible? És possible el socialisme de mercat, és a dir, una economia de mercat no capitalista, post-capitalista o com vulguem dir-ne (sense propietat privada del capital, en suma)?
9è: Com podem avançar cap al socialisme de mercat? Karl Polanyi, un dels pensadors socials més brillants i profunds del segle XX, deia a “La gran transformació” que les dues grans barbaritats del capitalisme va ser la mercantilització (artificial) del capital i del treball. Traduït al nostre llenguatge, el capitalisme no ofereix problemes pel què fa al mercat de béns i serveis. Els problemes comencen en la manera com organitza el mercat de treball i el mercat de capitals. Seguint l’argument de Polanyi, podríem dir que avançar cap al socialisme de mercat –cap a la Democràcia Econòmica- vol dir desmercantilitzar el capital i desmercantilitzar el treball.
10è: Com podem desmercantilitzar el capital? Abans de respondre, un aclariment conceptual. El capitalisme s’ha basat en la propietat privada dels mitjans de producció. El comunisme de planificació centralitzada en la propietat estatal dels mitjans de producció. Cap de les dues fórmules –ho hem dit abans- és satisfactòria des del punt de vista de la justícia social. L’Estat del benestar –en els seus orígens- va intentar respondre a aquest problema fent una combinació entre la propietat privada i la propietat estatal. (De fet això no és més que compensar dos mals oposats entre sí, amb la voluntat que l’un neutralitzi els pitjors efectes de l’altre i viceversa.) Avui més aviat, ha abandonat la propietat estatal i es dedica –quan pot- a regular des de l’Estat el camp de joc del capital provat (de les empreses privades). Tanmateix, entre aquestes dues formes de propietat dels mitjans de producció (del capital) n’hi ha una tercera: la propietat social del capital.
11è: Poc hem de dir de la propietat social del capital, pel què fa a la seva conceptualització. Es tracta de que el capital (els mitjans de producció) sigui propietat dels treballadors que el fan servir, o que siguin gestionats pels ciutadans directament, sense la intermediació de l’Estat. Quan l’Estat és propietari dels mitjans de producció (capitalisme d’Estat), podríem suposar que els ciutadans també en són propietaris –de manera indirecta- en cas que es tracti d’un Estat democràtic. Però com que els sistemes de propietat estatal tendeixen a no ser democràtics, aquesta equació entre propietat (directament) estatal i propietat (indirectament) ciutadana trenca de manera irremissible.
Hi ha diversos graus en la socialització del capital. Baixem al terreny de les propostes concretes per avançar en el camí del control social del capital (procedirem des dels graus de socialització superiors als inferiors):
a) David Schweickart (el pare de la Democràcia Econòmica, una proposta concreta de socialisme de mercat) dissenya en el seu model teòric un sistema financer en el qual s’ha suprimit l’interès, que és la condició indispensable del capital privat per tal de finançar l’economia productiva. Per tal de compensar la desaparició de l’interès, Schweickart proposa: que la propietat del capital sigui del conjunt de la societat i que les empreses només en tinguin el dret d’ús; que el capital es distribueixi per mitjà d’una xarxa de bancs públics que puguin actuar d’acord amb criteris socials a l’hora de determinar les seves inversions; i que els fons de capital es generin a través d’un impost sobre els actius de les empreses. Aquest model de sistema financer ens portaria a un grau de socialització del capital màxim.
b) En les cooperatives de treball els treballadors són els propietaris del capital de l’empresa. Així se suprimeix la dualitat capital/treball propi de l’economia capitalista. Estem davant d’un grau de socialització del capital superior.
c) La banca ètica i les entitats de finances ètiques –sobre tot si tenen una base social democràtica- són una forma de control social del capital (tot i que segueix sent privat). La banca ètica ens permet invertir –com en el sistema financer de Schweickart- d’acord amb criteris socials, deixant en segon pla la maximització de la rendibilitat que caracteritza el capital privat de lògica capitalista. Estaríem, doncs, davant d’un grau de socialització del capital mitjà.
d) Encara trobaríem altres estratègies de socialització del capital de nivell inferior, però no per això negligibles, en absolut, com per exemple: l’aplicació de criteris socialment responsables als fons públics que s’inverteixen als mercats financers (molt principalment, els fons de reserva de la seguretat social); l’aplicació d’aquests mateixos criteris als fons de pensions privats; i, encara, les estratègies d’accionariat assalariat, és a dir, la participació en el capital de l’empresa per part dels treballadors (assalariats) que en formen part.
12è: Què significa desmercantilitzar el treball? Vol dir retornar al treballador la seva sobirania com a tal. Tanmateix, el treball és normalment un procés col·lectiu, que s’exerceix en el marc d’una organització. Per tant, cal fer que els treballadors que actuen conjuntament ho facin de manera sobirana. La sobirania col·lectiva té un nom: democràcia. Per tant, desmercantilitzar el treball vol dir, en realitat, com organitzar de manera democràtica aquells espais en els quals exercim de manera col·lectiva els nostre treball, això és, les empreses. Vol dir, en resum, com construir empreses democràtiques. Són diversos els instruments a través dels quals democratitzar les nostres empreses:
a) El cooperativisme de treball –un moviment que compta amb dos-cents anys d’història- és l’exemple per antonomàsia d’empresa democràtica; però no l’únic.
b) Cal repensar també el paper dels sindicats com a espais de participació dels treballadors en les empreses –més enllà de la seva funció, irrenunciable, d’actors de la negociació col·lectiva i de l’elaboració dels convenis col·lectius.
c) Però hi ha encara més realitats amb les quals cal comptar a l’hora de construir estratègies de democràcia en el treball i en l’empresa: els autònoms són una realitat creixent que constitueix un repte formidable des del punt de vista de la sobirania del treballador; també el tercer sector és un component molt rellevant de l’economia social en el seu conjunt i, en aquest sentit, cal estudiar la seva aportació a la construcció d’estructures en les quals el treballador participa plenament de l’organització en la qual treballa.
13è: Pot semblar que no hi ha res de nou en aquestes propostes: la propietat social dels mitjans de producció és una vella idea que, per exemple, sense anar més lluny, forma part del nucli central de la doctrina social cristiana. El cooperativisme és un moviment amb dos-cents anys d’història i molts poden pensar que ja ha mostrat, en aquest temps, tot el seu potencial. Tanmateix, la nostra realitat econòmica d’inicis del segle XXI proporciona aquestes dues estratègies –la socialització del capital i la democratització del treball- un valor renovat. Per una banda, la crisi financera posa de manifest que els mercats financers abocats a la lògica especulativa promoguda per la recerca de la rendibilitat màxima en un temps mínim són una font de catàstrofe econòmica sense solució. No tenen les finances ètiques –curades d’arrel de tota temptació especulativa i de la recerca cega de la rendibilitat- més sentit que mai en aquestes circumstàncies? Per una altra, cada vegada està més clar que en l’economia del coneixement les estructures empresarials més horitzontals són més competitives, perquè en elles el coneixement pot generar-se i fluir de manera més productiva i eficaç. No té l’empresa democràtica, davant d’aquesta evidència empírica, una oportunitat formidable de la qual treure tot el profit possible?
14è: Un dels reptes més obvis, un cop hem detectat quins són els camins per avançar cap a una economia post-capitalista, tan pròspera com les economies de mercat que coneixem fins ara però indiscutiblement molt més justa, és la interconnexió de totes les realitats que treballen ja avui en aquesta direcció. Si a les finances ètiques, el cooperativisme i el sindicalisme li afegim els moviments de consum responsable, ens trobem davant d’una plètora de pràctiques econòmiques amb voluntat de ser alternatives que molt sovint es troben desconnectades les unes de les altres. L’objectiu, doncs, hauria de ser articular-les de manera intel·ligent per enfortir-les, per permetre el creixement de cadascuna d’aquestes organitzacions i del número d’organitzacions avui existent, per tal que aquestes pràctiques alternatives siguin cada vegada menys minoritàries dins de la nostra economia de mercat. L’articulació intel·ligent i amb una intencionalitat estratègica de totes aquestes realitats alternatives (parcialment pot-capitalistes, per dir-ho d’alguna manera) és el que es coneix ja avui com a mercat social.
15è: El mercat social es construeix des de la societat civil. Què sinó societat civil són les cooperatives, les organitzacions de banca ètica, els sindicats o els moviments de consum responsable? Tanmateix, això no vol dir que el govern i les institucions públiques no tingui un paper clau en la construcció i l’impuls del mercat social. Hi ha tota una sèrie de polítiques públiques que es poden fer per potenciar el cooperativisme, les finances ètiques o les etiquetes socials i la compra social. Hi ha un munt de contribucions que poden fer els governs i els parlaments per consolidar el mercat social i fer-lo créixer: una bona llei, un bon sistema d’ajuts, un bon sistema de clàusules socials, una política educativa i universitària que fomenti aquesta economia alternativa, etc. Cal exigir-les per part de tots els partidaris del mercat social. Tanmateix, això no ens ha de fer oblidar que el paper dels poders públics en aquesta història sempre serà d’acompanyament, de remoure obstacles, de complementarietat i estímul. Però mai pot ser de lideratge. El lideratge correspon a la societat civil, als ciutadans organitzats col·lectivament. Per la senzilla raó que el govern –per definició- no pot dedicar-se a constituir cooperatives, ni entitats de banca ètica, ni sindicats, ni moviments de consum responsable, etc. El motor de la construcció de la Democràcia Econòmica es diu, per tant, societat civil organitzada.
16è: Quin és el potencial real de creixement del mercat social? Quines són les possibilitats d’avançar clarament cap a la Democràcia Econòmica? Hi ha tres maneres de respondre aquesta pregunta. La resposta neoliberaldiu: aquesta serà sempre una realitat marginal, residual, en el sí d’una economia capitalista; una realitat destinada fins i tot a desaparèixer o a ser merament testimonial. La resposta socialdemòcrata diu: l’economia social i el mercat social en general han de tenir el seu lloc, un lloc suficient, en una economia de mercat; se les ha de reconèixer i donar-los tant espai com sigui possible. Es la idea de la coexistència estable entre dues economies: la capitalista tradicional i l’economia social. La resposta post-capitalista diu: el mercat social és l’embrió d’un sistema econòmic alternatiu, diferent del capitalista, és el primer pas en la construcció de la Democràcia Econòmica. Quina de les tres és la nostra resposta? Si som sincers, hauríem d’admetre que –en el millor dels casos- conviuen totes tres respostes dins dels nostres caps. L’important és que la resposta post-capitalista no quedi completament oblidada en les nostres reflexions.
17è: Si el paper de la societat civil és el de motor del creixement del mercat social i el de l’Estat és el d’acompanyament a través de les polítiques públiques, hi ha un tercer rol fonamental en aquest camí de transformació econòmica: el dels moviments socials. Per a l’expansió i la consolidació de les pràctiques econòmiques alternatives, tan important com les polítiques públiques ho és l’hegemonia ideològica o cultural –per dir-ho en termes gramscians- en el qual aquest procés es desenvolupa. I els moviments socials tenen un rol decisiu en aquest combat ideològic i en la construcció d’una hegemonia ideològica alternativa, basada en uns determinats valors (justícia, llibertat, igualtat, solidaritat, sostenibilitat, etc.) i l’antagonisme amb els poders econòmics que dominen el sistema actual.
No vol dir això que aquesta tasca en solitari sinó en aliança amb d’altres actors: de la mà dels intel·lectuals, dels acadèmics i dels experts, i dels mitjans de comunicació. (De fet, també les institucions públiques tenen un impacte en termes d’hegemonia ideològica: quan reconeixen una determinada realitat i la recolzen també estan consolidant el seu prestigi i el seu valor social.) El Fòrum Social Mundial és l’exemple més clar i paradigmàtic de com els moviments socials fan una funció d’avantguarda cultural o ideològica -de com obren pas en les nostres ments i en la societat- en el camí cap a un horitzó social i econòmic alternatiu.
18è: Si els socialismes del segle XX es poden considerar, en totes les seves versions, com uns “socialismes de l’Estat”, el tipus de socialisme al qual apunta la Democràcia Econòmica pot ser definit com un “socialisme dels ciutadans”. Totes les versions del socialisme del segle XX, ja fossin la comunista o la socialdemòcrata, és a dir, ja optessin pel reformisme o per la revolució, confiaven en l’Estat com l’instrument per mitjà del qual transformar el sistema capitalista. El comunisme pensava en l’Estat per substituir el mercat de manera completa. La socialdemocràcia pensava en l’Estat per regular el mercat, intervenir-lo i corregir-lo des de fora, renunciant a la seva supressió. Però en tots dos casos, l’Estat havia de ser l’instrument del canvi econòmic.
La Democràcia Econòmica, en canvi, fa de la societat civil organitzada el motor de tota transformació. En aquesta estratègia, són els ciutadans, a través de les seves infinites organitzacions, els qui han de fer economia d’una altra manera. La societat civil, certament, pot semblar un instrument més fràgil, més fragmentària, més inconstant que no pas l’Estat –que disposa de la llei, de la coacció legítima, de l’administració pública, de la hisenda i el pressupost- a l’hora de canviar les coses. Tanmateix, la societat civil té un poder que l’Estat no té ni tindrà mai: el poder d’infiltrar-se en el mercat, de transformar el mercat des de dins, de “fer” mercat o de “ser” mercat, però “fer” o “ser” mercat d’una altra manera: d’una manera post-capitalista. Quan fem banca ètica, cooperativisme o moviments de consum responsables estem actuant des de dins del mercat, en el seu si, no des de fora. I és des d’aquesta capacitat d’infiltració que es pot aconseguir una transformació de la naturalesa mateixa del mercat, del seu funcionament i dels seus valors, una transformació que l’Estat, des de la intervenció i la regulació externa, mai no podria aconseguir.