Abordar les realitats complexes amb solucions simplistes és sempre el camí de la pitjor política. La pobresa és una realitat d’una gran complexitat que cal abordar amb el màxim respecte i davant de la qual els governants haurien d’extremar la seva sensibilitat i la seva intel·ligència. La Generalitat ha comès massa errors en la seva contrareforma del PIRMI, un programa que des de la seva creació ha estat un dels principals instruments de lluita contra la pobresa a Catalunya. D’entrada, sis errors en la gestió, que les explicacions dels consellers Mena i Cleries davant del Parlament a l’agost no van aconseguir desmentir ni justificar.
1. Presentar el PIRMI com a sospitós de concentrar un frau important, si no massiu, amb el qual calia acabar urgentment. Tot i que al Parlament el conseller Mena va insistir que l’objectiu de les seves actuacions no és la detecció del frau, sinó l’actualització de la base de dades del programa, tots som esclaus de les nostres paraules: les declaracions del Govern a l’agost (tant Mas com Colet) van apuntar sempre el frau com a mòbil de l’operació.
En quin estudi o informe es basa aquesta sospita? El conseller Cleries va admetre la veritat: “Hi havia un rum-rum”. Un argument molt seriós. Aquesta sospita sense fonament estigmatitza els més pobres i els aplica de manera general la presumpció de culpabilitat. O hi ha algú que pensa que els pobres són més donats al frau, de manera natural, que altres col·lectius? Potser quan un pobre fa frau amb diners públics, ens hem d’escandalitzar més que quan ho fa un ric? El Govern està posant el mateix èmfasi en la lluita contra el frau fiscal?
Que els consellers expliquin quants expedients no compleixen les condicions de la llei de la RMI (abans de la seva recent modificació legislativa). Quin percentatge representen sobre el total d’expedients i quin cost anual sumen? Quin percentatge suposen sobre el pressupost del PIRMI i sobre el pressupost de la Generalitat?
2. Apuntar els marroquins com a principals sospitosos del frau. Perquè ho pugui cobrar qui ho necessita, hem d’expulsar qui cobra fraudulentament -va dir el president Mas-. Potser algú voldria aplicar la lògica de “primer els de casa” al PIRMI? És una irresponsabilitat lamentable posar el focus del frau sobre els immigrants, sense cap dada concreta: és donar ales a la xenofòbia, just quan PxC va en ascens.
3. Fer un pagament amb taló, en ple agost i sense avís previ. Molts perceptors encara no l’han cobrat i massa gent el va cobrar amb molts dies de retard -uns diners que serveixen per garantir la seva alimentació-. Res ho justifica. Es tractava de corregir la base de dades? En nom d’un objectiu així no es poden perjudicar els drets legítims de ningú, i menys els dels més pobres. Convertir el cobrament de la prestació en un calvari per millorar la gestió del PIRMI frega l’absurd: és pitjor el remei que la malaltia. ¿Es tractava -de passada, segons va admetre Mena- de detectar casos de frau? És obvi que no es pot controlar el frau vulnerant els drets dels que no defrauden.
4. Contractar diverses desenes de treballadors a través d’una ETT perquè facin omplir un qüestionari als perceptors de la RMI. Precaris entrevistant pobres? El PIRMI ja preveu un mecanisme ordinari de seguiment dels beneficiaris: les nostres administracions compten amb prou mitjans per fer la feina subcontractada a una ETT amb menys cost i millor qualitat. Contra el principi d’eficiència i simplicitat administrativa, s’ha creat una burocràcia innecessària per la porta de darrere. Una decisió poc liberal, tot sigui dit. I s’han malgastat irresponsablement diners públics -encara no sabem quants- en un moment de màxima restricció pressupostària.
5. Menystenir els treballadors socials dels ajuntaments i de les entitats socials que són els responsables del seguiment dels beneficiaris. S’insinua que aquests professionals són còmplices d’un frau presumptament massiu o que, si més no, són incapaços de detectar-lo? La cooperació (lleial) entre administració local, la Generalitat i el tercer sector era en l’ADN del PIRMI, des que va ser creat pel govern Pujol: aquest era l’esperit originari del programa. Avui, el govern Mas encarrega a una ETT un qüestionari -de dubtosa eficàcia, per cert- que els serveis socials de base podrien gestionar amb molt més coneixement de causa. Per què s’ha prescindit d’ells? Un menyspreu incomprensible. Si el Govern ha perdut la confiança en els treballadors socials, que ho digui en veu alta i modifiqui la normativa del PIRMI per treure’ls les funcions que avui els atribueix.
6. Considerar que el PIRMI s’estava desnaturalitzant, pel fet que s’ha disparat el nombre de perfils estrictament laborals, sense una problemàtica social afegida. Un programa que mai havia superat els 13.000 expedients els ha quasi triplicat des de l’inici de la crisi; una part molt important d’aquest augment correspon a aturats. Però tothom sap que el nostre atur també s’ha quasi triplicat amb la crisi.
És cert que la RMI es va crear principalment -no exclusivament- per a persones en risc d’exclusió, les dificultats d’inserció laboral de les quals eren conseqüència d’un ampli ventall de problemàtiques socials. I també que els nous aturats que ha generat la crisi no tenen una especial problemàtica social, ni tan sols greus dèficits d’ocupabilitat: el seu problema és, per així dir-ho, macroeconòmic. Però això no evita que es trobin en risc d’exclusió. Perquè, per molt ocupables que siguin, el nostre mercat de treball avui no els dóna feina. Un cop han exhaurit els subsidis als quals tenen dret, amb quins ingressos han de garantir la seva supervivència? La RMI era l’última xarxa de protecció social a la qual podien acudir, tenint en compte que -fins a la modificació recent de la llei- complien tots els requisits necessaris per acollir-s’hi.